Com bé apunta el professor Bryan Caplan en el seu llibre “The myth of the rational voter”, tenim els polítics que ens mereixem. Quan observem el panorama desolador del nostre parlament i advertim que el 90dels nostres diputats són d’esquerres, no ens hauríem d’estranyar. La causa és, com en tot mercat, el punt d’equilibri entre oferta i demanda.
Una empresa de iogurts ha de vendre aquells que més agradin a la gent, sinó ningú en voldrà i l’empresa en qüestió haurà de tancar les portes. De fet, tots els mercats no monopolistics funcionen de la mateixa manera: la oferta tracta de seduir la demanda amb productes del seu grat amb l’objectiu d’augmentar-ne els compradors i desplaçar la competència.
El mercat de la política no és una excepció. Els oferents, és a dir, els polítics, volen obtenir la major quota de mercat (escons) per tal de governar. Amb aquest propòsit, intenten captivar la demanda (els electors) mitjançant promeses i mesures que els complaguin.
Així, aquestes mesures responen als gustos polítics dels votants, els quals es basen en tòpics antieconòmics i socialment ben vistos. Per exemple, l’aplicació d’un alt salari mínim, la regulació dels preus dels pisos, la necessitat d’una jornada laboral de 30 hores i de milers de permisos que eximeixin de treballar, la incorporació obligada de persones del sexe femení a certs oficis, i tot un seguit de despropòsits intel·lectuals de dèbil argumentació. A cap economista se li escapa que qualssevol de les anteriors mesures comporten nefastes conseqüències per als ciutadans. Llavors, com és que la gent que, en principi, hauria de voler uns governants que promoguessin mesures beneficioses pel conjunt de la societat, opten per aquells personatges que prediquen polítiques intervencionistes i desastroses? Una interpretació realista és aquella que té a veure amb la defensa dels interessos particulars. D’aquesta manera, per exemple, els conductors d’autobusos s’aficionen a fer vagues per tal que els polítics cedeixin davant la pressió i els concedeixin certs privilegis. Una altra resposta és que la gent no té ni idea d’economia i, en votar, escull aquell partit que reflecteix els citats tòpics antieconòmics en el seu programa electoral i en el pensament dels seus líders. Tanmateix, a la vegada, aquests partits polítics, amb l’afany de recaptar els majors vots possibles, s’adapten a les concepcions irracionals de la gent en matèria econòmica.
La conclusió és clara, la qualitat dels nostres governants és proporcional a la qualitat dels seus votants. És un dels inconvenients de jugar en democràcia. Algú, però, proposa un sistema millor?
GUILLEM LAPORTA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!