Sóc una emprenedora de quarta generació. Sempre he viscut l’ambient a casa de l’esforç, dels moments bons i dels no tant bons, del neguit de tirar endavant el negoci. Això continua sent una constant a la meva vida, ja que tinc la meva pròpia empresa des de fa 15 anys.
El que no continua igual, per contra, és el desprestigi del petit i mitjà empresari. Titllar-nos d’especuladors, aprofitats, explotadors dels treballadors, ha esdevingut un esport entretingut de fàcils rèdits. Ningú surt en defensa de la principal font de riquesa: els polítics en defugen i els intel·lectuals passen de puntetes tot alçant la bandera del progressisme tronat.
No ho hem d’oblidar: amb tots els impostos que paguem els empresaris, siguem petits, mitjans o grans, es fa front a una gran part de la despesa que genera la societat del benestar en què vivim. A més a més, aportem llocs de treball i generem economia productiva, amb la qual es finança tota la xarxa i llocs de treball de l’administració pública que, alhora, aporten també la part d’impostos corresponents als salaris.
Davant la crítica populista a l’empresa, coexisteix el mudisme sobre estafes reals a la societat que perpetren molts individus i que s’accepten sense cap mena de rubor i , fins i tot, generen simpatia. Estic parlant dels treballadors que s’inventen o exageren malalties per estar de baixa, els que fan mans i mànigues per viure d’ajuts sense necessitat i els que cobren d’un atur i no volen acceptar cap feina: a casa i passejant s’està la mar de bé.
Per què no se’n parla d’aquests últims? Per què la majoria dels discursos polítics i socials posen en entredit la figura de l’empresari en comptes de, com seria lògic, criminalitzar les actituts de free-rider dels treballadors? En definitiva, de qui és el veritable desprestigi ? De qui genera riquesa o bé de qui vol viure a costa d’altri?
CATARINA PETIT, EMPRESARIA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!