El xec escolar es pot resumir així: l’Estat paga, els pares trien, les escoles competeixen, la qualitat puja i tothom hi guanya. Menys resumidament, el xec escolar és la idea, aplicada a l’educació, que l’Estat ha de garantir la igualtat d’oportunitats entre els seus ciutadans més joves, però no proveir directament el servei, en
Així, l’Estat posa a disposició dels pares un xec per l’escolarització dels seus fills i són lliures de dur-los on creguin més convenient, sense cap tipus de limitació geogràfica o d’altra mena. Simètricament, les escoles no han de poder filtrar els seus alumnes amb cap criteri (només la presència de germans) i, si cal, l’Administració ha de centralitzar el procés assignador per garantir-ne la transparència.
Els avantatges del sistema són evidents. Cada família pot trobar l’escola més adient pels seus fills i finançar-la amb els diners públics que l’Estat li facilita. És un mecanisme tant per ‘casar’ afinitats entre filosofies educatives i preferències paternals com per defensar-se d’escoles públiques que no funcionen (pel motiu que sigui, professorat incompetent o desmotivat, o alumnat conflictiu) , és a dir, quan l’Estat es veu incapaç de satisfer un nivell mínim de qualitat.
Però encara més interessants són els seus efectes en el temps. Escoles que no funcionen o no agraden als pares deixarien de captar alumes i es veurien obligades a tancar o reformar-se, mentre que escoles exitoses podrien obrir nous centres. La competència entre escoles fa que la qualitat en totes elles pugi, tant en les noves que miren d’atraure nous estudiants com les existents que miren de retenir els seus. Addicionalment, oferir xecs més alts per estudiants amb dificultats d’aprenentatge garanteix que hi hagi escoles que hi dediquin esforços especials per atraure’ls i integrar-los.
Altres elements no essencials, però sí molt convenients són el donar més flexibilitat a les escoles per definir el seu programa educatiu, tot mantenint uns mínims estàndards comuns. Així l’oferta es fa més variada i cada família pot trobar el seu ‘vestit a mida’.
Els contraris al xec escolar solen argumentar que la qualitat baixaria i que les desigualtats augmentarien. És la idea que el mercat tot ho embruta. Que el capitalisme només pot produir McDonalds (amb perdó) on el preu passa per davant la qualitat. I que amb el xec només es promociona la ‘privada’. Sovint el debat és més d’etiquetes que altra cosa. En primer lloc, el mercat no produeix només productes de qualitat baixa, sinó de tota mena de qualitats i preus. Ara bé, si tots els nens tenen un xec equivalent, la cerca parental es pot enfocar únicament a la qualitat. I com poden augmentar les desigualtats quan donem les mateixes eines, molta més llibertat als pares de les famílies amb menys recursos i evitem que les escoles puguin filtrar alumnes? És un métode clarament superior en termes d’igualtats d’oportunitats respecte el model actual d’escola pública uniforme, funcioni bé o no, amb restriccions geogràfiques on les families queden ‘atrapades pel preu del metre quadrat’ amb famílies del mateix nivell socio-econòmic.
En definitiva es tracta de traslladar el poder de l’Administració Pública i els sindicats de mestres als usuaris finals (i pagadors indirectes, no ho oblidem), en aquest cas els pares.
PAU AGULLÓ, ECONOMISTA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!