Ell portava estona llegint el diari, tot anònim, assegut a la barra, fullejant el diari, sense pressa. D’uns cincuanta anys, calb, amb la parsimònia de qui no té pressa.
Jo em mirava amb la cambrera, matant el temps, esperant, amb un mal de cap important que em cohibia les ganes de fumar.
Plàcidament mirava, ara mandrejant els ulls en les plantes, ara en la decoració del local, ara establint contacte visual fugisser amb els vianants…una veu que em sonava a en José Mercé cantava un bossanova i jo movia tímidament els dits.
De sobte, una dona grossa, carregada de bosses, despentinada i amb la cara contreta entra, amb un rictus que tot feia pensar que en un no res es posaria a bramar…i s’ha llançat als braços del calb com si d’una piscina es tractés: quina alegria! quina sorpresa m’has donat! no t’esperava!.
Entre petons, ara un, ara un altre i un altre i un altre.
No he pogut evitar somriure: el meu anònim habia cobrat d’una revolada el protagonisme. Ell la esperava a que sortís del dentista, en el bar on ell sabia que ella aniria al acabar la visita i secretament reproduia l’escena de la seva cara al descobrir-lo allà inesperadament. I somreia tot el bar, entre el tintinejar de gots i plats fumejant després de la seva sessió de rentavaixelles, flamenc bien pagá me dicen la bien pagá, estornuts i remor de ciutat.
Què bé! Quina alegria! Quina sorpresa! No t’esperava.
Tu mi fai girar tu mi fai
girar
come fossi una bambola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que el coneiximent ens diu que la bambola és el més important, no hi ha res com un gin o una lavanda.