El Campanaret

El de demà serà l’últim diari AVUI de l’era Sanchis, que avui en el seu article dominical, titulat ‘Els millors anys de la meva vida’ s’acomiada dels lectors com a director del rotatiu però anuncia que continuarà vinculat al projecte. Almenys, de moment, el podrem continuar llegint a la columna de contraportada que signa com a Desclot i també els diumenges, com fins ara, a la pàgina 3. Xavier Bosch el relleva al capdavant de l’equip que dia rere dia ha fet possible que l’AVUI hagi aconseguit fer arribar als quioscos un producte de molta més qualitat periodística de l’exigible, tenint en compte que durant l’etapa Sanchis, al marge del dia a dia de fer funcionar una redacció com cal, que no és precisament poca cosa, el director ha hagut de treure enginy de sota les pedres per esquivar obstacles de tota mena i superar totes les vicissituds viscudes.

Sanchis va arribar de València pensant que aquí trobaria en el si de la classe periodística una gran complicitat nacional. Abans de dirigir l’AVUI va endinsar-se en registres molt diferents implicant-se en projectes televisius com aquell en el qual un fictici Grouxo Marx feia entrevistes a personatges de carn i ossos. De seguida es va adonar que el que abundava en la professió, o si més no en els llocs de certa responsabilitat, era gent parasocialista o directament amb carnet que van aconseguir ja en temps de CiU (cosa que demostra en contra de certs tòpics instal·lats que els governs de Pujol van ser molt poc intervencionistes i gens sectaris amb els mitjans de comunicació públics) que una televisió que havia de desenvolupar una funció de normalització nacional hagi contribuït al procés d’assimilació colonial, al servei d’un projecte nacional espanyol.

De l’etapa Sanchis a la direcció de l’AVUI, del 1996 fins ara, se’n poden destacar la modernització del diari, el nou disseny i moltes coses positives més així com algunes de no tan bones, però sobretot se’l recordarà com l’artífex, ja amb el tripartit al Govern, d’una fórmula que va servir per garantir el futur d’una capçalera que arrossegava una deficitària i ruïnosa situació econòmica, acumulada al llarg de molts anys, i que en posava en perill la continuïtat. Amb independència de si caure en mans del Grup Godó i Planeta era la millor de les sortides possibles el cas és que n’era una que donava sense cap mena de dubte solidesa i solvència econòmica al projecte. La principal pega de l’operació és que els dos grups totpoderosos del país no consentiran que l’AVUI pugui algun dia créixer a costa d’altres publicacions dels dos grups. Sembla evident que els directius corresponents no estaran mai disposats a invertir a l’AVUI com convindria per tal que pugui competir amb els altres productes en igualtat de condicions. Només deixaran que guanyi mercat a partir de captar nous públics. I això limita molt el potencial d’un diari que disposa d’una nòmina de professionals que de ben segur mereixen més lectors i més influència social.

Diuen les males llengües que Sanchis lidera un seguit de moviments per posar en marxa un nou projecte periodístic, les característiques del qual són a hores d’ara un misteri tot i que es parla d’un diari en paper. Alguns empresaris del país, es comenta que de l’entorn de la Fundació Catalunya Oberta, ja recullen diners per a tal empresa. Tot i que de moment sembla que la xifra assolida no és suficient per tirar endavant un nou projecte comunicatiu d’envergadura el que està clar és que la tossuderia de Sanchis és ja de per si una garantia d’èxit, un aval immillorable. La seva persistència segur que donarà fruits. El país ho necessita. Els mitjans, cada cop més concentrats en grans plataformes multimèdia, també estan en menys mans que mai. Amb tots els perills que això comporta per a la pluralitat de veus que Catalunya reclama en uns moments, en què com escriu Sanchis avui, patim una crisi política sense precedents i ens cal urgentment trobar un nord col·lectiu que ens encamini vers un horitzó concret i plausible.

Per últim dir que Sanchis, amb aquests gairebé dotze anys d’exercici al capdavant de l’AVUI, ha dignificat la figura de director de diari en un país en què ho han estat persones d’un nivell tan baix com Antonio Franco o Joan Tapia. Amb tots els respectes per Xavier Bosch, bon professional i amb el qual segur que l’AVUI mantindrà en bona mesura la línia editorial, el seu nomenament representa també una pèrdua de nivell, esclar que Sanchis ha deixat el llistó professional i intel·lectual molt alt. En aquests moments de desori general, quan fan falta referents clars que ens guiïn i inspirin, és especialment preocupant contemplar com es tendeix a apartar de llocs de responsabilitat a persones de solvència contrastada per substituir-les per noms de menys talla, de perfil més baix. A favor de Bosch dir que la seva marxa i l’entrada de Basté als matins de RAC-1 també és un exemple objectiu d’aquesta tendència que s’escampa en els àmbits més diversos.