El Campanaret

Ahir en tornar a Reus, després d’uns dies fora, vaig tenir una enorme satisfacció en tornar a veure el Mercadal com m’agrada veure’l: net d’obstacles visuals, en tota la seva dimensió. Les jardineres ja no ocupen l’espai central de la plaça i s’han desplaçat als costats. Allí, almenys a mi, ja no em fan nosa.

Dit això aquesta entrada és per posicionar-me sobre aquesta absurda polèmica per la participació de Ferran Adrià al Documenta de Kassel. Els que critiquen que se l’hagi invitat argumenten que un cuiner no és un artista i no sé quantes ximpleries per l’estil. Ferran Adrià és segurament un dels artistes més importants del moment i és molt possible que les seves aportacions siguin les més netamet artístiques que es podran veure al Documenta. Mentre que el valor artístic de la majoria de propostes del festival seria molt discutible, quan no directament una presa de pèl, en el cas de Ferran Adrià parlem de tot el contrari. És un creador genial, que inventa i reinventa textures i sabors, que té un elevat sentit estètic de l’exposició als plats i que persegueix sempre que les seves creacions no es limitin a proporcionar plaer gustatiu als receptors. Mitjançant el sentit del gust aconsegueix activar la resta de sentits ocults de nosaltres. Adrià crea per alimentar l’ànima dels que tenen el privelgi d’accedir a les seves creacions. I l’art només és art quan neix amb la vocació de transfigurar l’altre. Quan és capaç d’alterar-nos internament, de connectar amb l’inconscient, d’endinsar-nos en la totalitat. Si algú dubta entre si Ferran Adrià és simplement un geni dels fogons o és molt més que això és que segurament té algun problema greu.