Aquest Sant Pere he viscut presencialment les quatre tronades. Ho dic amb satisfacció i orgull perquè l’any passat em vaig perdre la de la tornada de Completes i les dues de Sant Pere, tot i que les vaig poder seguir en directe a través de telèfons mòbils. Ara, amb el final de la festa, s’apodera de mi un sentiment agredolç. Fa ràbia que la màgia d’aquests dies s’hagi volatitzat alhora que mantinc vives algunes de les emocions viscudes: la mulassa, els gegants i els nanos en dansa, la majestuositat de l’Àliga (la més bella de totes les bèsties que es fan i es desfan), la ciutat feta taverna, la trobada amb els amics, les nits de barraques, els càntics, les converses, col·leccions de riures i somriures, la pujada al campanar de bon matí quan les forces ja flaquejaven i s’aproximava l’hora de cremar els últims cartutxos… Tot molt ràpid, massa breu, massa efímer, s’ha fet curt. Però precisament la festa és això, intensitat, el trencament de la norma, de la quotidianitat. Ara ens instal·lem de nou als dies de cada dia amb impaciència perquè torni Sant Joan i endinsar-nos en una setmana de frenètica activitat lúdica i popular.
No sé si com diu el Veciana aquest Sant Pere ha estat el millor però un cop més ha estat genial i amb les particularitats que el fan igual però diferent als altres. Per cert, l’article del Palomar m’ha semblat esplèndid. Des de la ironia fa una encertadíssima radiografia del creixement, potser desmesurat potser desencaminat, del seguici festiu. Prendre’m nota de la seva proposta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!