Pau Comes

Independència és llibertat

27 de gener de 2006
Sense categoria
4 comentaris

L’estatut i la inestabilitat estructural de l’Estat Espanyol

Si volem entendre la inestabilitat estructural de l’estat
que patim, ens pot ajudar l’anàlisi dels tres tipus d’equilibri bàsics que es donen
a la natura: l’estable, l’inestable i l’indiferent. L’estable el podem imaginar
com una bola quieta al fons d’una banyera: si la movem fent-la pujar per les
parets, i la tornem a deixar anar, rodolarà per si mateixa un altre cop cap al
fons, i s’aturarà més o menys a la posició inicial. L’equilibri inestable
s’exemplificaria com la bola sobre la punta d’un pal d’escombra en posició vertical. Amb
traça i habilitat, podem mantenir-la-hi quieta. Però el mínim desplaçament la
farà acabar de caure, i per ella mateixa mai tornarà a pujar dalt del pal. Caldrà
que la hi tornem a pujar nosaltres. Finalment, l’equilibri indiferent correspondria a la bola sobre el terra d’una habitació: si la movem d’una rajola
a una altra i la deixem estar, es quedarà allà, com quan estava a l’altra
rajola. (continua…)

Tot aquest rotllo es pot aplicar a les relacions entre
nacions, especialment les que estan dins d’un mateix estat. Si ja és un tòpic dir
que costa molt menys conquerir imperis que mantenir-los, és justament a causa
de la gran inestabilitat que provoquen, en voler sotmetre nacions que voldrien
viure pel seu compte. Un exemple paradigmàtic seria la petita i pobra Irlanda,
aconseguint la independència de l’Imperi Britànic, el més extens i potent de la Història, just en el moment
del seu poder màxim… No hi feia res que els anglesos portessin vora set
segles de domini de l’illa veïna, sense regatejar-hi esforços. N’hi va haver
prou amb un intent reeixit, i ara ningú s’imagina que es pugui tornar a la
situació anterior.

Pel que fa a nosaltres, només en fa tres que patim els
castellans autoanomenats espanyols, però aquest equilibri és tan inestable com la Irlanda del període britànic.
Els successius poders espanyols han hagut d’esmerçar enormes esforços de tota
mena per contrarestar els mínims desplaçaments de l’equilibri, conscients que
si la bola queia, no la podrien recollir del terra.

Un fatxa tan fatxa -i fill de puta, senyors Bono i Vidal
Quadras, per si em volen demandar- com Calvo Sotelo, va dir, abans que el
matessin els guàrdies d’assalt, allò tan famós de "España, antes roja que
rota", amb els mateixos arguments. "Roja", es podia reconduir
-la prova, Franco. Però "rota", el dia que passi, no ho arregla ni el
superglue.

M’ha alegrat veure que algú als antípodes del meu pensament -però
cal admetre que lúcid- com cert notari que escriu en un munt de papers que es
ven com si fos un diari, reconegui -bé, ell "adverteix", que no és el
mateix- que només hi ha la solució federal o la secessió per resoldre la inestabilitat
secular de l’Estat Espanyol. Tenint en compte que cap espanyol, i pràcticament
cap català (bé, escurcem: només Pasqual Maragall) estan a favor de l’estat
federal, m’alegra que l’ínclit notari doni la raó a aquest modest blocaire que
es mou dalt del pal d’escombra tant com pot.

  1. Lamentablement oblides que una part d’Irlanda fou sotmesa a la "solució final", que no és altra que una colonització amb gruix de població (no únicament amb exercit i funcionaris), fins a constituir el 50% de la població.

    A Catalunya ha passat igual, i la situació és ja irreversible.

    El desmenjament nacional del PSC és reflex de la composició sociològica del seu electorat, molt allunyat de qualsevol preocupació identitària que no sigui l’estrictament espanyola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!