Julià de Jòdar. Escriptor
17 de juny de 2015
Estimulat per la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, el discurs de la subordinació del procés català a l’evolució de la política espanyola torna a emprendre el vol; com se sap, ja arran del 15-M, introduir el tema de l’autodeterminació als debats, va costar Déu i ajuda. En els discursos de Teresa Forcades o d’Albano Dante-Fachin, hi ha latent la creença que les classes populars catalanes no tenen capacitat per si soles per tirar endavant un procés d’alliberament social i nacional.
Ens diuen que, com que seran “manipulades” per la burgesia –o la “dreta”—catalana per tapar els seus interessos de classe, el que han de fer és ”unir-se” a les classes populars de l’Estat per canviar la situació, per poder decidir-ho tot. En una paraula: se’ls demana que ignorin el país –els països—on viuen –i les condicions concretes de relacions de classe i nacionals– per “solidaritzar-se” amb una gent amb qui només coincideixen pel fet de ser súbdits del mateix Estat.
¿O és que haurem d’ajudar a millorar les condicions de reproducció de la burgesia espanyola, sigui quin sigui el seu color o missatge, mentre hem de creure que la catalana és la més perversa, explotadora i corrupta del món? ¿Haurem potser d’ajudar a millorar les condicions de vida de les classes populars castellanes mentre ens subordinem una vegada més a l’asfíxia econòmica de l’Estat espanyol? ¿Qui assegura cap justícia en el repartiment de les càrregues fiscals per territoris, quan la major part de la població espanyola continuarà depenent de les transferències de l’Estat, aconseguides mitjançant l’espoli fiscal? ¿Per què hauríem de creure que la formació d’una nova classe dirigent espanyola canviarà la naturalesa de fons de la relació amb els Països Catalans?
Podeu continuar llegint l’article aquí.
L’article del director
12 de juny de 2015
Reconeguem-ho: Espanya no ens ho pot posar més bé. Cada cop que nosaltres traiem el peu de l’accelerador, l’Estat ens fa un regal. El darrer: declarar il·legals tots els actes de preparació del nou 9N. Res de nou sota el sol. Aquesta resolució del TC era lògica tenint en compte totes les precedents. L’estrany hauria estat que ens haguessin aplaudit. És Espanya, a dia d’avui, qui més està fent pel procés. Quan sembla que l’ANC i Òmnium han perdut una mica de pistonada i que els partits no estan per la feina: pam! Ens tornen a empentar perquè marxem. Gràcies! Mai els ho podrem agrair prou. Tenint en compte aquesta realitat empírica (demostrable des de fa segles i especialment des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut), cal fixar-nos en allò que tenim a casa. L’enemic el tenim més a dins que a fora. Josep Antoni Duran i Lleida és, clarament, un agent que va en contra del procés, si entenem el procés com la consecució de l’Estat propi. Ara bé, hi ha una opció de neutralitzar-ho, tot i que hi confio poc: que els seus militants el derrotin a les urnes i l’enviïn a l’habitació del Palace perquè no torni a molestar fins a les generals. Si se’n surt i les urnes voten a favor d’aquesta pregunta estrafolària, encara resta una opció: el trencament dins d’Unió i que CDC engegui a dida el que resta d’Unió. Inicialment seria un problema, potser sí, però a la llarga els beneficis electorals de CDC serien molts. És clar, que si en vista al 27S Artur Mas treballa pensant en fer la “llista del President” tan li fot el que passi a Unió. No hauria de ser així, però, perquè la manca de clarificació de les posicions polítiques, aquesta ambigüitat calculada, debilita l’independentisme, sobretot el d’aquelles persones que ja no tenen res gaire clar, però que en canvi ja havien fet el tomb fa dos anys. El mateix passa amb el govern de Barcelona i els pactes municipals, CiU i ERC no estan escenificant un acord majoritari. Amb l’excusa que les dinàmiques municipals són particulars, tornem a veure tripartits i sociovergències. En els dos casos, el PSC actua com un element dinamitador del procés, perquè obliga la resta a amagar el seu independentisme per poder comptar amb els seus vots. Posem per cas Badalona; la demà alcaldessa es declara personalment independentista però el seu govern no pot ser-ho perquè el PSC s’hi posa, digue’m-ho clar, de cul, i això pot evitar la suma de la majoria necessària per fer fora el PP del govern de la ciutat. Deia en una entrevista la mateixa Dolors Sabater, alcaldessa in pectore, que a vegades cal renunciar a coses. Jo em pregunto si sempre hi hem de renunciar els mateixos a les coses. Ens hi estem jugant el país. L’únic que espero és que tots aquests moviments de cintura (casos com els de Badalona o els de la mateixa Barcelona) serveixin perquè partits com ICV se sumin decididament a la majoria independentista. Cal fer entendre els nous partits i els vells partits que hi camuflen les sigles al darrera, que l’única manera que aquest país avanci socialment és poder disposar d’un Estat propi.
Hèctor López Bofill. Professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra
17 de juny de 2015
Un dels aspectes concrets i recurrents en tractar el tema de la secessió catalana és el de com s’organitzaria els sistema de pensions en el futur estat català. La qüestió s’integra en la tendència dins l’independentisme de presentar la causa amb arguments pragmàtics associats al major benestar que suposadament es derivaria de l’assumpció del nou marc polític. Així, la independència significaria un benefici en la mesura que permetria una major retenció de recursos en el país susceptible de generar un increment de les prestacions socials. En el camp de les pensions l’argument passaria per recordar que en l’actualitat les cotitzacions catalanes generen un superàvit que és invertit en el sosteniment dels pensionistes de la resta de l’Estat de manera que, fora d’Espanya, aquestes quantitats podrien ser recuperades pels pensionistes catalans, que experimentarien un increment de la percepció. En la difusió de les idees del sobiranisme econòmic, “de butxaca”, com s’esdevé també en el debat sobre les infraestructures, batega la pretensió d’atraure sectors de la població poc sensibles a les apel·lacions patriòtiques. Però sovint, en aquesta línia de raonament, i a banda que efectivament es tingui un mínim èxit a l’hora de convèncer persones que s’identifiquen amb una altra comunitat nacional, es menystenen els plantejaments emocionals, culturals i lingüístics per bé que no “viuríem millor” pel fet de ser més rics sinó que “viuríem millor” perquè no seríem discriminats per raó de la nostra identitat.
Centrar la controvèrsia en “l’argument de la pensió” té, a més, dos problemes importants. El primer és que es pot patir d’un cert cofoisme i d’una certa ingenuïtat si s’assegura que la independència comportarà per se un benestar material; almenys representa poc més que un acte de fe creure que en els moments crítics de la separació el règim de pensions continuarà funcionant amb la mateixa normalitat que si no hi hagués una situació de conflicte polític. El segon és que les raons a favor de la independència basades fonamentalment en una millora econòmica sorgida del control dels recursos generats per la comunitat no es ven gaire bé en el context internacional i, en particular, en el rerefons d’una Unió Europea fracturada per tensions sobre els deures de solidaritat, les obligacions de retorn del deute i, en definitiva, les transferències de recursos entre pobles.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
L’independentisme, en moltes ocasions, ha tingut la tendència a utilitzar de forma preeminent els arguments econòmics per defensar les seves posicions. I un dels temes recurrents són les pensions. Un aspecte que els unionistes també han explotat de forma vehement per atiar el discurs de la por. En aquest article d’El Punt Avui, Hèctor López Bofill parla sobre aquesta qüestió i incideix en el fet que un procés com el nostre no es pot moure, només, per arguments econòmics, i que no es poden menystenir altres factors com els emocionals, els culturals o els lingüístics. “Les independències es fan per dignitat, amb risc i amb coratge, no per seguretat econòmica”, escriu.
Entrevista:
15 de juny de 2015
Professor de Ciències Polítiques de la UPF, Jaume López va ser un dels fundadors de la Plataforma pel Dret a Decidir. Ara encapçala Reinicia Catalunya, una plataforma formada per 11 entitats (Òmnium, ANC, Parlament Ciutadà, Súmate, Procés Constituent, Convenció Constitucional…) amb què es vol aplegar i tirar endavant tots els debats sobre el nou país. López considera que el procés no té sentit si no té “una base democràtica sòlida”.
El punt de partida, de pensar un nou país, és la primera via per eixamplar la participació?
Volem ser un instrument perquè es trobi el que probablement sigui el 80% de la societat catalana. A la voluntat d’exercir un dret a decidir, segurament hi està lligada la voluntat d’imaginar com podria ser un país nou i millor. D’entrada, aquest és el debat substantiu. Una altra cosa, que vindria després o en paral·lel –però a què, en tot cas, nosaltres no ens dediquem–, és definir quin seria el millor instrument per portar a la pràctica les conclusions d’aquest debat, d’aquesta deliberació pública sobre com ens imaginem, fora de les cotilles constitucionals.
Què hi entra, a l’hora d’imaginar un nou país?
Actuem com un espai aglutinador, perquè les 11 entitats que formen part de Reinicia ja havien fet un debat d’aquest tipus. Els recollim, els enfortim i ens podem adreçar a altres col·lectius que estarien interessats a participar d’aquests debats. És el cas d’un col·legi professional, a qui no pots dir que participi en un debat sobre la independència, però sí que li pots demanar el seu punt de vista de com voldria que fos el país en un context no limitat per l’actual marc estatutari. Recollirem la seva distribució i la distribuirem, en dos formats, en aquells aspectes que poden formar part d’una futura constitució, i aquells que podrien ser lleis d’un nou estat. El debat constituent no equival al debat constitucional, només. Reinicia suposa un element de sobirania mental. Tu no comences a imaginar-te com podria ser un nou país fins que penses que això és possible. Reinicia no és un exercici teòric vinculat a la utopia. Nosaltres vinculem un debat constituent a un exercici que és realitzable, i que està a un primer pas d’una convenció constitucional.
Voleu, per tant, fer un pas més enllà d’aquesta legalitat?
No ens interessen quines són les lleis vigents que ho permeten o no. Evidentment, estarem parlant de coses aplicables en el futur immediat. Hi ha molta intel·ligència i expertesa de la ciutadania sobre com podrien ser les coses. Ho equiparem a la idea que tenien els escocesos de “national conversations”. Fem uns grans diàlegs nacionals que permetin que hi hagi confluències de gent que verbalitzi el que pensem que ja està en l’imaginari col·lectiu, que és que coses que ara mateix no es poden fer però que no són impossibles des del punt de vista ni tècnic, ni material, ni pressupostari…
El disseny polític del futur país també es debatrà a Reinicia?
No és prioritat, perquè intentarem fer debats sobretot sectorials, per grans àmbits temàtics. Recollirem les reflexions per temes concrets.
El calendari polític no us condiciona?
L’oferta política pot canviar i els parlaments canvien cada quatre anys. Però la demanda social es manté bastant constant, i parlo més com a politòleg. La demanda social de canvi i de transformació i, per tant, de repensar el país, es mantindrà, al marge dels resultats estrictes que hi hagi al Parlament. Aquest procés va molt més enllà del 27-S i es tirarà endavant siguin quins siguin resultats autonòmics i de les generals. Qualsevol procés és un projecte democràtic. No són les elits polítics ni una part de la ciutadania, sinó tota la ciutadania la que ha de caminar junta, amb les màximes majories possibles. En aquest cas, la majoria és la que es planteja un nou horitzó. Tant els que van votar sí i sí, com els que van votar sí i no tenen una voluntat regeneracionista.
Publicada a El Punt Avui. Autora: Anna Ballbona / Foto: Albert Salamé
Podeu continuar llegint l’entrevista aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!