Marc Gafarot. Llicenciat en Humanitats. Investigador i periodista
9 de juny de 2015
Hem d’admetre que som un país estrany. Alguns diran que això és producte de tres-cents anys de progressiva espanyolització i de subsegüent manca d’autoestima; o ben mirat d’un acomplexament que ens fa ser refractaris a trencar definitivament amb un Estat com l’espanyol que, això sí, la majoria de catalans el percep hostil i pervers. En aquesta mateixa línia de deliri per la disbauxa ningú, amb un mínim de senderi, pot entendre el redactat de la pregunta que ens ha plantejat aquesta setmana la direcció d’Unió. Els suposats democristians, de prosa barroca i inconcreta, deuen jugar a una altra cosa que poc té a veure amb la seva tradició política i que el conjunt de mortals, amb coneixement o no de la figura de Carrasco i Formiguera, no endevinem ni entenem. El desconcert i la confusió davant certes actituds pren força i a aquest pas aviat sentirem que l’Albert Rivera i els seus Ciutadans seran la renovació del catalanisme. Per l’esquerra no és que la cosa millori gaire. Iniciativa que lògicament mai va governar a la Generalitat, i menys encara a l’Ajuntament de Barcelona, demostra que continua apostant per pactes no nacionals catalans i sí, nacionals espanyols. Alguna coherència els deu quedar, després de tanta verdor i giragonsa, d’aquell PSUC dels anys trenta que tant va fer per anorrear la Generalitat, la unitat política catalana i tantes altres coses encara més galdoses. Que un Romeva no hi tingui cabuda i sí, com a referència, un Pablo Iglesias palesa que són uns brillants seguidors de la unitat espanyola i per fer-ho s’alien amb qui sigui: socialistes, ecologistes, pacifistes de falç i martell, urbanistes que ho han deixat de ser per tornar-hi demà, pijos desnonadors en contra del desnonament aliè o amb monges de misteriosa fe i virus farmacològic per cervell. Tot serveix per destorbar Catalunya i enganyar-nos és del que es tracta. El problema és no veure-ho i creure que amb gent com la Colau el procés hi pot comptar. Santa innocència i desídia autocomplaent!
Des del sobiranisme del que sí es tracta és de fer-ho bé amb claredat i transparència d’objectius. La ciutadania mereix conèixer l’abast dels propòsits i, en la mesura del possible, les línies d’actuació en un futur que el tenim a tocar. El sobiranisme ha d’oposar els equilibris forçats, les incoherències i redundàncies i els pactes a la contra entre els partits unionistes i les crosses iniciatives o els amics de l’Iglesias que jugaran a salvar la unitat de la Pàtria –espanyola-. I ho faran presentant un programa comú generosament i intel·ligent acceptat pels partits que volen un estat català on, val a recordar, hi haurem de cabre tots. Esperem que per les eleccions del proper 27-S la gent sàpiga, per bo i dolent, el que votem i que els nostres polítics actuïn en conseqüència i superin dubtes i recances innecessaris i, tant o més important, suspicàcies que els debiliten i fan fort a l’unionisme.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Eduard Voltas. Periodista
8 de juny de 2015
No direm que a Artur Mas li és indiferent el resultat de la consulta interna d’Unió del 14 de juny perquè no és veritat, però sí que direm que el resultat d’aquell dia, sigui quin sigui, no li farà canviar els plans. El seu entorn més immediat dóna per fet que després de la consulta d’Unió Mas formalitzarà la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat, al capdavant d’una llista amb dues novetats molt rellevants. La primera és que no serà una llista de partit sinó personal (ell segurament en dirà ‘de país’), sense sigles, amb molt pocs (i joves) polítics convergents i un protagonisme molt principal dels independents, que s’espera que siguin de pes. La segona novetat és que el programa serà explícitament independentista, sense ambigüitats.
Mas farà l’anunci de la seva ‘llista del President’ i convidarà tothom qui vulgui a sumar-s’hi, que és la manera que té de treure’s de sobre Duran. Els independentistes d’Unió, guanyin o perdin el dia 14, respondran positivament a la crida i es posaran darrere del President. I Duran, guanyi o perdi el dia 14, no tindrà més remei que dir no a Mas, perquè ell ni pot ni vol avalar un programa independentista.
Amb la ‘llista del President’, Artur Mas fa un moviment dràstic que busca aconseguir almenys tres efectes. Primer, desvincular la seva marca personal de la marca CiU, molt cremada pel desgast de les retallades i els afers de la família Pujol. Qui el voti l’estarà votant a ell i a una llista de noms compromesos a fer la independència en un període de temps determinat, no estarà votant CiU. Segon, empatar amb Junqueras en credibilitat sobiranista: sense el llast de Duran, acompanyat de personalitats inequívocament independentistes, amb un programa sense ambigüitats i amb un querella de la fiscalia penjant-li de l’americana com una medalla. I tercer, reforçar el caràcter plebiscitari dels comicis.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Han passat les municipals i el 27S ja truca a la porta. I una dels nusos que cal desfer de cara a les eleccions plebiscitàries és si CiU s’hi presentarà tal i com la coneixem ara o si la coalició partirà peres, sobretot arran del que pugui passar a la consulta interna d’Unió del dia 14 de juny. Us proposem aquest article d’Eduard Voltas, publicat a El Singular, que analitza aquest possible escenari de futur i parla de la confecció, per part d’Artur Mas, d’una “llista del President”, desmarcant-se de la marca CiU i amb presència de molts independents. Una opció que sembla prendre cada cop més força.
Tian Riba. Periodista
9 de juny de 2015
Dissabte es constituiran els nous ajuntaments. I, només tenint en compte les majories absolutes, el PP serà el partit que més alcaldies tindrà a tot Espanya: 2.767. Un 34%. He escrit 2.767, i no 2.768, que és la xifra oficial, perquè no hi compto la de Pontons, municipi de 500 habitants de l’Alt Penedès, on repetirà Lluís Caldentey. És a dir, l’única majoria absoluta que tindrà el PP a Catalunya, el gran feu popular, és un poble de 500 habitants amb un alcalde que va dir “tarats” als gais i que el partit va assegurar que expulsaria. No ho ha fet, com és evident. I, com és evident també, els veïns l’han votat… Les dues majories relatives a Badalona i Castelldefels no li serviran, en principi, per res. I, de fet, aquesta és la rellevància del pacte. Que deixarà el PP com un partit tan residual a Catalunya que només tindrà el 0,11% de les alcaldies. I sense comptar que ara ja hi ha un municipi més, Medinyà… 1 de 948. La dada és contundent i indica fins a quin punt la DUI, de fet, ja ha començat. Ha començat pels ciutadans, però també pels partits, que li han tret al PP les opcions de ser rellevant que, d’una manera o altra, li va donar el 2011. Diran: l’Estat no és el PP. Cert. Però aquest és el partit que abandera l’espanyolitat i la Constitució com un mur. Diran: els seus vots van a Ciutadans. Cert. Però és que C’s no té ni una sola majoria.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Entrevista:
14 de maig de 2015
‘Volia mostrar com tota aquella gent que manava en una dictadura autoritària no solament s’ha estalviat qualsevol procés judicial, de reparació o autocrítica, sinó que en va sortir amb més privilegis’, ens explica el periodista Lluc Salellas (Girona, 1984). És l’autor del llibre ‘El franquisme que no marxa‘ (Grup Barnils i Edicions Saldonar), on dóna els noms i cognoms de responsables franquistes que van continuar essent l’elit arribada la democràcia espanyola. Noms com Suárez, Cortina, Carceller, Martín Villa, Vilarasau, Licinio de la Fuente… Portes giratòries entre ministeris franquistes i grans consells d’administració, empreses engreixades gràcies a Franco que han continuat fent negoci sense passar comptes amb el seu passat. Una anomalia a Europa que no s’ha començat a qüestionar fins fa pocs anys. Deia Josep-Maria Terricabras que amb l’amnistia del 1977 ‘molts franquistes van poder continuar manant fins avui sense que ningú no els pogués retreure res d’un passat esborrat’. Sembla que de mica en mica aquest passat es torna a dibuixar, per deixar les vergonyes de la transició a la vista de tothom.
—La majoria de la població encara diu que se sent orgullosa de la transició.
—Segons el CIS del 2012, el 72% de la població de l’estat se’n sent. Les dades baixen a Catalunya i al País Basc i una mica al País Valencià i a les Illes Balears. Per mi, això s’explica perquè el relat de la democràcia espanyola l’han fet els mateixos que van fer el relat de la dictadura. Des del 1939, aquí la història ha estat explicada per la mateixa gent als grans mitjans. Va haver-hi un acord general de totes les formacions polítiques perquè el relat fos que aquesta havia estat la millor transició que hi havia hagut, i encara s’explica així en algunes facultats del nostre país. Els principals catedràtics de ciència política ho van començar a explicar així, i els dirigents polítics, i els mitjans. D’una altra banda, no hem de deixar de pensar que en dictadura es vivia pitjor que en democràcia, de manera que la gent no en fa una valoració completa, sinó que pensa que, comparat amb abans, ara vivim millor.
—La transició espanyola va ser molt diferent de la grega i la portuguesa.
—Jo comparo dues coses d’aquestes tres transicions gairebé contemporànies i que marquen el començament de la tercera onada de les democratitzacions. D’una banda, on van a parar les elits de la dictadura un cop arribats al sistema democràtic: a Grècia i Portugal, són apartades de la direcció política de la democràcia, mentre que a l’estat espanyol continuen al poder. D’una altra, si s’obren processos judicials o de reparació i canvi: a Grècia es jutja la cúpula militar; a Portugal se’ls dóna l’oportunitat de judici o exili: la majoria se’n van a viure al Brasil i hi ha un canvi absolut dels comandaments intermedis dels cossos policíacs perquè entenen que els qui havien encapçalat la policia amb Salazar no poden continuar fent-ho en democràcia. A l’estat espanyol això no passa: la majoria de funcionaris i gent que pertanyia a la Falange passen a ser funcionaris de l’estat.
—A la transició no es va fer net, i això va fer possible que els qui havien format part del règim franquista continuessin ocupant posicions de poder. Doneu una rastellera de noms.
—Analitzo els últims 49 ministres franquistes (de 1970 a 1975) i alguns casos de gent que tenia alts càrrecs en el franquisme i va passar a tenir un paper important en la democràcia espanyola. Suárez, el Borbó, Martín Villa, Alfonso Sorio… En total, uns 65. I analitzant-ne les biografies t’adones, per exemple, que no n’hi ha ni un que hagi fet un comentari autocrític en públic sobre la seva tasca dins el règim; al contrari, sempre l’ha defensada. T’adones que els qui no van acabar fundant partits o van marxar amb una jubilació d’or dins l’exèrcit van anar a parar a les principals empreses dels sectors estratègics de l’estat: bancs, telefonies, constructores, energètiques… Moltes d’aquestes empreses s’havien enriquit i s’havien fet grans durant el franquisme gràcies al BOE de Franco. És el cas d’Iberdrola: dues petites empreses que als anys trenta es fusionen i es converteixen en una maquinària de fer diners amb els serveis que l’estat franquista els ofereix.
—Al llibre expliqueu casos com el d’Iberdrola, Gas Natural, OHL, Acciona, San Miguel, Damm… Empresaris que s’enriqueixen durant el franquisme i que amb la transició obtenen una situació de privilegi.
—I ministres que surten del govern i se’n van a consells d’administració on tenen amistat amb la majoria de gent. La meitat se’n va al sector privat i l’altra meitat, al públic. Molts d’aquests acaben entrant a liderar la Unió de Centre Democràtic, que governa els cinc primers anys de postfranquisme, del 1977 al 1982. Mantenen unes determinades aliances i continuen fent igual que feien en la dictadura, no hi ha cap canvi de model. Xavier Diez deia que l’últim moment de ruptura havia estat el 1939, que des d’aleshores no hi havia hagut cap procés de canvi de relacions de poder. Hem canviat el model de drets, la capacitat d’escollir representants públics, etcètera, però no s’ha canviat l’estructura de poder, on sovint hi ha les mateixes famílies de sempre prenent decisions.
*Entrevista publicada a Vilaweb. Autora: Bel Zaballa (Foto: Carles Palacio). La podeu continuar llegint-la aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!