Hèctor López Bofill. Professor de Dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra
4 de juny de 2015
Van passant els anys, les diades, les eleccions, els pressupostos i el projecte sobiranista no acaba de ser consumat. La indecisió, la desídia o una encoberta manca de voluntat real per part de les elits polítiques està tenint com a resultat la mobilització de l’unionisme a Catalunya, la concessió a l’Estat espanyol d’un temps preciós per organitzar respostes al repte secessionista i la possibilitat de reproduir velles dinàmiques per part de les forces catalanistes, com ara la temptació de fer passar el conflicte social al davant del nacional i obrir així la porta al pacte amb forces que encara aposten per la reforma del sistema constitucional vigent.
A aquest envitricollat context s’hi afegeix la constatació que, en una democràcia de baixa qualitat com és l’espanyola, la demanda independentista no es pot canalitzar a través de la negociació i de la deliberació, sinó que exigeix un factor de ruptura, un gest unilateral que, com en gairebé tots els processos independentistes que ens han precedit, depèn més de factors de poder que de majories i que reclama moviments audaços i ràpids. En aquest període ja massa llarg que s’obre amb l’11 de setembre del 2012 s’han perdut almenys dues oportunitats de precipitar els fets: la primera, després de la colossal manifestació esdevinguda en la mencionada data i, la segona, després del 9-N i la revelació de la impotència de l’Estat per avortar el procés participatiu. No obstant això, els responsables polítics, tot començant pel president Mas i pels aliats parlamentaris d’ERC, van preferir parapetar-se en objectius secundaris com ara la pretensió de celebrar una consulta acordada (“carregar-se de raons”, en deien) o el projecte al·legat pels republicans d’ampliar la majoria sobiranista tot promovent l’atracció dels indecisos a la causa. Ara una bona munió dels indecisos està en condicions de governar l’Ajuntament de Barcelona a través de Barcelona en Comú després d’haver minoritzat ERC. Sí, han passat moltes coses però Catalunya continua essent una comunitat autònoma de règim comú en una situació molt més precària que abans de la reforma de l’Estatut del 2006. Mentre els dirigents polítics no ens portin a Ítaca, tenim una Generalitat amb més de 60.000 milions d’euros de deute, la immersió lingüística a les escoles amenaçada, un grapat de competències laminades pels poders de l’Estat i uns serveis públics cada cop més erosionats.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Pere Cardús. Periodista
4 de juny de 2015
Falten tan sols 116 dies per al 27-S. Si realment ha de ser un plebiscit sobre la independència que substitueixi el referèndum que ens han prohibit, caldrà que ens hi esforcem una miqueta. Abans de demanar claredat i adhesions a aquells que no s’han declarat mai independentistes, cal que la claredat vingui de les files d’aquells que sí que comptem com a tals. Després de les eleccions municipals tots els diaris ens vam abocar a fer sumes i restes de vots a partits independentistes. Però ens vam enganyar comptant CiU en aquest bloc? Hem de revisar les dades a la baixa? El fet cert és que Convergència ja fa un temps que va arribar a declarar-se independentista. Però Unió encara vol despistar a veure si ens ho empassem.
I no. No ens ho empassem. I potser és lògic que Duran&Co mirin de fer la viu-viu, però qui no s’ho pot permetre a hores d’ara és el president Mas. Liderar vol dir prendre decisions. I fer-ho quan encara s’és a temps de dotar-les de sentit o coherència. Quan les decisions es prenen a l’últim minut i perquè no hi ha més remei, no són mai bones i porten males conseqüències. La cúpula d’Unió es passeja el president Mas i el moviment independentista en general. I de l’home que diu que vol portar el país a la llibertat, la gent n’espera determinació i fermesa.
Que cal esperar al 14 de juny a veure si la militància tomba la cúpula? Potser encara cal donar aquesta oportunitat. Potser la millor cosa que pot passar és que Duran&Co es quedin sense partit. Però ningú no entendrà que després de la votació dels militants del partit de Carrasco i Formiguera el president Mas no sigui expeditiu i es tregui de sobre la motxilla pesant del sector unionista de la federació. Si Mas no liquida aquesta rèmora del passat, no tindrà cap futur com a dirigent d’un país que camina cap a la llibertat.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Què passarà amb Unió Democràtica i el seu lligam amb Convergència és un tema cabdal de cara a l’imminent 27S. Les tensions dins de la coalició fa massa temps que duren i la pregunta aprovada pel partit per consultar els militants sobre la seva posició en relació al procés n’ha estat l’últim episodi. Una ambigüitat que malmet la credibilitat de l’aposta independendista que vol liderar el president Mas en un moment transcendental, on cal filar molt prim i no cometre errors. En parla en aquest article a Vilaweb Pere Cardús, on apunta que les decisions ja no poden esperar més. És moment de prendre la iniciativa i de “posar tota la carn a la graella”. Ens hi juguem molt i seguir fent la viu-viu es pot pagar molt car.
Miquel Sellarès. Periodista. President del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC)
4 de juny de 2015
Després de més de 50 anys de militància política sento una gran alegria i il·lusió per l’avenç que fa una part de la nostra nació, Catalunya, cap a la seva normalitat nacional. Estem en el bon camí i la resta de la nació, les Illes Balears i el País Valencià, el 24-M van fer un pas de reconstrucció nacional que els pot permetre recuperar-se d’anys d’intent d’assimilació espanyola que el PP i els aparells d’estat consideraven com a pla pilot per a ser executat a Catalunya amb l’objectiu de canviar, en el futur, la seva correlació de forces. Ara, a Catalunya, tots tenim un deure: no defraudar la bona gent patriota ni tots els patriotes que han lluitat durant dècades i ens han deixat pel camí sense arribar a veure l’horitzó d’Ítaca. Tenim un objectiu: deixar d’ésser una nació invisible al món i convertir-nos en ciutadans normals i sobirans de les nostres institucions lliures per a construir una societat nacional i socialment avançada. D’aquí al 27-S tenim el deure d’anar plegats cap a la independència. És una ocasió històrica dels darrers 300 anys: ens hi juguem el futur i l’oportunitat. El 27-S no és hora de passar comptes, sí ho serà el 28 de setembre, quan haurem de veure quines institucions i persones han entorpit el procés amb la seva incapacitat, incompetència o personalismes. Ja que l’enemic del procés nacional que vivim no és l’Estat ni el nacionalisme espanyol, principalment –que també ho són– sinó una part de la nostra ciutadania acomplexada o al servei del seu negoci, que és Espanya.
L’Estat, amb la seva manca de destresa i d’intel·ligència política, és un dels principals impulsors del sobiranisme. Cal no equivocar-se, d’aquí al 27-S cal treballar molt: tenim una base de més de 2 milions de votants sobiranistes convençuts. Ara cal que ens dirigim al milió (com a mínim) d’indecisos que no són contraris a la independència però que necessiten convenciment i garanties. I tots els sobiranistes ens hem de transformar en agents del convenciment i de les virtuts i els avantatges de tenir dignitat nacional i de voler avançar cap a un projecte social dels més avançats d’Europa.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Entrevista:
14 de maig de 2015
El filòleg Miquel Àngel Pradilla acaba de publicar el llibre “La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística” on analitza l’estat del català i la pugna de la comunitat lingüística catalana per aconseguir un estatus normal entre les llengües europees.
Quines limitacions té la gestió de la diversitat lingüística als Països Catalans?
D’entrada és important tenir present que als Països Catalans -a la catalanofonia, que és la nomenclatura sobre la qual descansa el meu llibre- hi ha situacions de gestió lingüística força diferents. Des d’una gairebé nul·la capacitat d’intervenció sobre la llengua (Catalunya del Nord, Alguer i Franja de Ponent) a una oficialitat exclusiva per a la llengua catalana (Andorra). Tanmateix, allà on es debat veritablement el futur de la llengua és en les tres grans circumscripcions autonòmiques de l’Estat espanyol (Catalunya, País Valencià i Illes Balears), un conjunt territorial que acull el 94% de la població de la comunitat lingüística. El règim d’oficialitat compartida (amb el castellà) és doncs l’element rector de la política lingüística en aquests territoris. Dit això, voldria advertir dues coses que acaben sent transcendentals. La primera és que l’ordenació del multilingüisme estatal és clarament asimètrica i privilegia una llengua, el castellà, que es presenta com a territorial i se superposa a les altres, que sí que estan encotillades en els seus territoris històrics. L’altra qüestió important a no perdre de vista és que el marc legal primigeni se substancia sobre una regulació dinàmica que respon als interessos lingüísticoideològics dels governants de torn. Un mateix marc legal tindrà, doncs, efectes diferents en funció de l’aplicació que se’n faça. Els casos valencià i el balear exemplifiquen perfectament aquesta qüestió. El cas valencià és un exemple d’aplicació mínima de les possibilitats de la Llei d’Ús i Ensenyament de 1983. I el cas balear ens fa veure clarament com canvien les expectatives de funcionalitat de la llengua segons quins siguen els gestors polítics que la tutelen.
Què ens falta als catalanoparlants per assolir la normalitat lingüística?
Tenim un llarg camí per recórrer per assolir una funcionalitat completa i un ús social dominant. Tornant a la compartimentació de l’àmbit lingüístic, hi ha territoris amb expectatives raonables de normalitat: Andorra i Catalunya. I també hi ha territoris on la llengua presenta uns indicadors que ens remeten a un procés avançat de substitució lingüística: Catalunya del Nord i l’Alguer. Al bell mig la casuística és complexa: l’Aragó catalanòfon ha entrat en una nova dinàmica que ha trasbalsat la distribució funcional amb què la llengua catalana fonamentava la seua supervivència. Una distribució funcional que li atorgava un paper protagonista en la col·loquialitat i una quasi invisibilitat en la formalitat comunicativa. En qualsevol en la quotidianeïtat el català de la Franja es mostrava vigorós. Les coses sembla que comencen a canviar a pitjor. Les Illes Balears malden per incorporar-se a la normalitat des d’un conflicte cada cop més sever entre posicionaments contraposats. I el País Valencià, que mira de reüll els territoris amb dificultats extremes, és esclau d’una no intervenció que està alterant greument la presència de la llengua en el seu ecosistema històric.
La normalitat encara té un llarg recorregut. I el camí s’està fent amb moltes dificultats. És un camí lent en el millor dels casos i tortuós en bona part del domini lingüístic.
Com s’aconsegueix una funcionalitat completa i un ús social dominant del català sense un estat al darrere?
Sóc del parer que la situació òptima per a assolir aquest objectiu és disposar d’una planificació lingüística “des de dalt”, des de l’administració, absolutament compromesa amb la rehabilitació de la llengua pròpia. I una acció “des de baix”, des de la societat civil, en perfecta sintonia amb la intervenció lingüística institucional. Això no s’està donant a cap territori. A la mateixa Catalunya, la conflictivitat “des de baix” que han impulsat sectors de la societat aliens a la causa de la normalitat, tot i que de moment són clarament minoritaris, han aconseguit problematitzar el desenvolupament d’unes polítiques lingüístiques que ja han estat dissenyades i executades amb una clara voluntat de minimitzar el conflicte lingüístic. No cal dir que quan aquests sectors han trobat el suport d’ideologies lingüístiques neoliberals des del govern de l’Estat la situació s’ha conflictivitzat enormement. En aquests moments ens trobem immersos en una ofensiva judicial sense precedents, que de consolidar-se pot tenir conseqüències nefastes per a l’esdevenidor de la llengua.
*Entrevista publicada a www.racocatala.cat. Podeu continuar llegint-la aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!