Gent de la terra

Des dels seus orígens el catalanisme ha estat la suma d’un sentiment i d’una acció. També des de sempre el catalanisme ha sabut adaptar-se a la realitat canviant de Catalunya; s’ha manifestat de forma plural i quan ha esdevingut una política s’ha identificat amb totes les grans ideologies que han arrelat al país. La societat catalana constitueix un tot complex; està feta d’al·luvió, a mig camí entre el societarisme modern i el ferotge individualisme tradicional del món mediterrani, entre una forma de seny que indueix al pacte i unes quotes altíssimes i recorrents de violència.

Més enllà, el catalanisme ha estat una abnegació, sovint callada, que ha permès des dels més variats i modestos racons resistir a dues dictadures especialment anticatalanes i a l’acció plurisecular d’un estat central que quasi sempre l’hi ho ha posat francament difícil. I, finalment, el catalanisme ha estat sempre present en les grans mobilitzacions que ha protagonitzat la societat catalana, manifestacions d’un alt contingut estètic (com s’ha recordat sovint, a voltes com a crítica profunda) però que expressen una sorprenent consciència solidària i grupal, fins el punt d’acabar essent un actiu polític de primer ordre i un exemple poc freqüent dins el panorama de les democràcies occidentals.

Des de principis del present segle s’han produït canvis molt significatius en el si del catalanisme, de repercussions determinants sobre les seves estratègies tradicionals. Fins aquest moment el catalanisme havia posat l’èmfasi en la defensa de la identitat nacional, en especial de la seva cultura i llengua, a les que identificava com la nació. A més, la força de les circumstàncies havia conferit a aquesta defensa un indiscutible aire de resistència col·lectiva.

Al mateix temps, el catalanisme s’enorgullia d’haver contribuït decisivament a integrar les successives onades immigratòries constituïdes per gent de fora de l’àrea lingüística i cultural catalana. Aquesta tendència històrica ha culminat a la darreria del segle XX i primers anys de l’actual en una nova onada massiva d’immigrants provinents d’altres continents i, en la seva majoria, pertanyents a cultures, costums i religions molt diferents dels nostres. Així doncs, el repte integrador s’ha vist augmentat tant pels problemes econòmics i socials pels que travessa el nostre país com per aquestes distàncies culturals tan enormes. L’únic avantatge el podríem trobar en el fet que ara disposem d’institucions democràtiques adequades per facilitar aquesta integració.

Al marge de les diferències de sensibilitat i per regla general podem afirmar que el catalanisme ha estat part activa en aquests processos d’integració al mateix temps que no bandejava la defensa dels temes identitaris. És plausible pensar que els relleus que han afectat les cúpules dels partits tradicionals han contribuït a consolidar els canvis d’estratègia que predominen en l’actualitat. La defensa dels trets identitaris “forts” s’ha vist apartada de la primera línia argumental i, en el seu lloc, s’ha situat la reivindicació política davant l’estat central i la comunitat internacional, també la necessitat de donar resposta a programes polítics que impliquen donar solució a problemes concrets de la vida quotidiana dels ciutadans: en definitiva, integrar tots aquells elements mobilitzadors que sumen, tot ocupant el lloc d’altres reivindicacions que fàcilment podrien provocar divisions per raó d’identitat en el si d’una societat tan complexa i heterogènia com ho és la catalana actual.

El catalanisme del segle XXI penso que, malgrat el que he afirmat fins ara haurà de tornar a alguns plantejaments tradicionals i fer conviure “l’aggiornamento” i el protagonisme institucional amb la presència de les sensibilitats ciutadanes que no sempre es reconeixen en l’acció dels partits. Més aviat sembla que seran els partits els que s’hauran d’adaptar a aquest nou bategar si és que pretenen seguir comptant. I no podem oblidar que la sensibilitat col·lectiva més sobresortint ha consistit en la col·locació del plet independentista en un primer pla de la política catalana, de l’agenda espanyola i de les preocupacions per la marxa i equilibri del continent europeu.. Però em sembla que, tard o d’hora, el catalanisme haurà de recuperar el valor i el contingut de la nació catalana, un cop més com el fonament de les seves aspiracions i com el ferment bàsic de cohesió de la futura Catalunya independent.

Jordi Casassas Ymbert
Doctor en Història contemporània i President de l’Ateneu Barcelonès