Al món es gasten cada any 1,7 bilions de dòlars en la militarització.
Això suposa una enorme inversió quan sabem que els recursos són més escassos que mai i que hi ha necessitats no cobertes per a bona part de la humanitat. L’Estat espanyol no és una excepció i només el 2014 va dedicar-hi més de 16.000 milions a la despesa militar, en un moment en què l’atur continua desbocat, la sanitat i l’educació públiques en procés de desmantellament i la pobresa arribant a nivells escandalosos. Aleshores, per què no es deixa d’invertir any rere any en el manteniment i desenvolupament dels exèrcits i en la militarització de les societats? La resposta requereix almenys que analitzem dues vessants: el negoci de les armes i l’educació i cultura militars.
El negoci armamentístic és el que es dóna en l’entorn del complex militar-industrial, el qual està conformat per totes aquelles persones, institucions i empreses que es beneficien de l’existència d’un volum tan elevat com hem vist de recursos econòmics per crear, produir i vendre armament. La indústria militar és privada però els seus clients són eminentment governs. És per això que gaudeix dels avantatges de funcionar sota la lògica del mercat, però amb el privilegi de que qui paga és el contribuent. Si a més sumem la particularitat del producte que fabriquen, de gran valor per les relacions internacionals dels estats, que amb el comerç d’armes estableixen vincles estratègics amb els estats compradors i venedors , i de gran importància per acontentar els comandaments militars que demanden una renovació dels seus arsenals, equipaments i mitjans, per prestigi, orgull o suposades necessitats basades en miops anàlisis d’amenaces a la seguretat.
El funcionament de les empreses d’armes com a empreses privades en un model econòmic liberal, fa que aquestes tinguin com a objectiu principal la maximització del seu benefici a llarg termini. La qual cosa només s’aconsegueix assegurant la demanda futura dels seus productes. Així doncs, el millor escenari present i futur pel negoci armamentístic és aquell en el que predominin els conflictes armats i la por. És evident que cada cop que s’anunciïn bombardejos, les empreses d’armes destapin una ampolla del xampany més car. De fet, algo així hagués de passar davant l’anunci d’atac del President nord-americà Barack Obama a Síria quan les accions de Lockheed Martin i de Raytheon, les dues fabricants dels míssils que finalment no van ser llançats sobre territori sirià, pugessin prop d’un 20% en només un dia.
Pel que fa a la por, podem afirmar que aquesta és la manera més efectiva de convèncer governs i ciutadans perquè s’aventurin en carreres armamentístiques. Els recents missatges de Rússia i l’OTAN a propòsit del conflicte a Ucraïna en són un bon exemple. Sembla més que probable que d’aquest conflicte en traurem una excel·lent justificació per emprendre una nova guerra freda. No en va, l’OTAN ha anunciat el compromís d’apujar el percentatge del PIB destinat a la despesa militar dels seus membres fins el 2% en tan sols una dècada. És qüestió de temps que la cotització de les accions de les empreses d’armes pugi com l’escuma, i la del xampany car.
L’educació i la cultura militars és el que podríem anomenar la militarització de la societat. Es tracta de traslladar els valors militars (obediència, disciplina, ordre i ús de la violència per solucionar els conflictes tant interns com externs). L’educació militar busca també normalitzar l’existència de les armes, de la mateixa manera ho fa amb la violència. La cultura militar fa una lectura de la humanitat en que la violència és consubstancial a l’ésser humà i, és clar, des d’aquest punt de vista, qualsevol resposta a la injustícia, qualsevol rebel·lia o qüestionament de la llei o l’ordre establert és tractada amb violència. És d’aquesta manera com la cultura militar és violenta cap a fora, quan seguint ordres, malgrat que siguin injustes, fan servir l’ús de la força armada en qualsevol cas en que el govern de torn, democràtic o no, ho determini. Qui pateix aquesta violència és en la major part dels casos la població civil, com demostren les estadístiques de qualsevol conflicte armat de la història. No fan, per desgràcia, una interpretació ni tan sols pacifista, sinó de sentit comú, per la qual l’ús de la violència genera més violència, i que cada intervenció militar a l’exterior, bombardeig o ocupació d’un altre país, el que genera és respostes violentes cada cop més radicals.
Amés a més, la cultura militar genera violència cap a dintre, cap els propis militars, que si bé la consenten, no deixen de ser víctimes d’una educació deshumanitzadora, que transforma persones normals i corrents en individus sense compassió i empatia, capaços de matar a altres persones només perquè vagin vestits amb un altre uniforme. Sense oblidar que en certes ocasions poden fer-ho també contra la seva pròpia població o contra els seus propis companys, si l’ordre rebuda així ho diu. La cultura militar és també violenta cap a dintre en tant que existeixen dins els exèrcits abusos de poder, violència de gènere, maltractaments i humiliacions.
És per això que plantejar un nou país sota els paràmetres de la militarització suposaria ineludiblement crear una societat basada en la por, la desconfiança i la violència. Afortunadament, un país del segle XXI pot ser diferent. Primer perquè existeix coneixement i anàlisi suficient per no caure en els errors del passat; i segon, perquè els elements més beneficiosos de la globalització, com l’intercanvi intercultural, la interdependència econòmica i l’eliminació de fronteres, en ocasions fins i tot físiques, però sobre tot mentals, fan que les relacions no hagin de basar-se en la força.
Un nou país pot aprendre dels millor exemples, de societats que han optat per no tenir exèrcits, per les que es mantenen neutrals davants els conflictes armats, de les que dediquen recursos als esforços diplomàtics i la promoció de la pau, i també de països que han optat per un desenvolupament extraordinari de l’educació i els serveis públics als seus ciutadans, que lluiten decididament i amb èxit contra la desigualtat, que promouen el pensament crític, la participació democràtica… Un nou país en l’època actual té l’oportunitat d’agafar el millor de cadascú, de ser el que tots voldrien ser, però que la força de la costum o simplement la inèrcia, i la pressió dels grups que gaudeixen de privilegis perquè res canviï, fan que sigui impossible o molt dificultós.
Catalunya no es lliure dels pitjors vicis de les societats malaltes, però té l’oportunitat de crear un nou estat en el que un dels pilars més ferms i difícils de moure en els vells estats, el de la militarització, no tingui ni tan sols l’opció de nàixer. Un cop s’ha creat el monstre que conforma el complex militar-industrial, la cultura violenta que emana i l’educació uniformadora que promou, pot ser gairebé impossible donar passos enrere. Si no es tracta de fer un país veritablement millor, quin sentit té doncs la independència.
Jordi Calvo Rufanges – Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!