Referències de quatre articles que creiem que poden ser del vostre interès, que parlen de la nostra classe política i del moment transcendental que estem vivint:
Vicent Partal: I si Fernández fos conseller?
http://www.vilaweb.cat/editorial/4214060/david-fernandez-fos-conseller.html
Som en un moment en què el seguiment microscòpic dels debats ens fa perdre sovint la perspectiva. (…)
Jo crec que un govern d’unitat serà indispensable en el moment final, que ara mateix no sabem encara quin és. Però per això mateix cal encertar bé el quan i el com. Perquè, a diferència d’això que es comentava ahir, jo sí que veig una possibilitat per a la CUP, o Iniciativa, de ser-hi.
És el format Tarradellas, el dels consellers sense cartera. (…)
La figura del conseller o ministre sense cartera no és gens estranya. De fet, és bastant habitual a tot el món. El ministre sense cartera normalment resta dispensat de les feines rutinàries del càrrec per a concentrar-se en el debat i en la direcció política. I no es responsabilitza de l’acció de govern ni n’és solidari necessàriament. Pot votar en les deliberacions del consell, però sobretot pot participar en les discussions i evitar així la manca de coordinació o les males interpretacions. (…)
Em permet doncs de fer el suggeriment. Quan arribe el moment, que insistesc a dir que no sé si és ara, al país li podria ser útil de recuperar la fórmula Tarradellas i que el govern de la Generalitat fos com més plural millor. Amb consellers amb tasca executiva dels partits que se’n vulguen responsabilitzar i, al costat, consellers de la CUP, d’ICV, de qui siga, sense cartera, sense responsabilitat sobre la tasca de govern, amb llibertat màxima per a criticar-la, però situats al nucli clau del país, per fer anar les institucions totes a l’una.
Héctor López Bofill: La fi de la il·lusió
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/783297-la-fi-de-la-ilmlusio.html
L’etapa de la Catalunya autonòmica ha begut més de la il·lusió que de la realitat. Durant gairebé tres dècades es va alimentar per l’estament polític majoritari el miratge que la relació amb Espanya no era de dominació sinó que procedia d’un pacte, que les institucions catalanes gaudien de molt més poder del que en el fons ostentaven o que el marc polític català era susceptible d’ésser reformat a través d’una negociació de bona fe. (…)
Amb tot, crec que el darrer gest de la vella lògica basada més en la teatralització que en l’acció va arribar divendres passat amb l’acord de CiU, ERC, ICV i la CUP de continuar endavant amb la consulta sense concrecions. La tendència per la qual la unitat és un valor en si més enllà dels resultats que se’n puguin derivar, una actitud no pas exempta d’una certa mística d’arrel quasi religiosa, va arribar al seu paroxisme amb la darrera cimera dels líders dels partits catalans que, en el fons, no van acordar res més que continuar junts. Probablement els mateixos protagonistes eren conscients que aquell seria gairebé l’últim acte del ritual perquè a partir d’aleshores només hi haurà lloc per als desafiaments específics i els progressos tangibles. (…)
En les següents setmanes, o dies, o s’aplica la legalitat catalana derivada de la voluntat popular majoritària o es manté la suspensió del Tribunal Constitucional contra tots els actes de rebel·lia. En d’altres paraules, o es desobeeix (i es compleix) o s’acata. No hi ha marge per a més ambigüitats ni per a més dilacions. I, especialment, seria del tot catastròfic pretendre organitzar un 9-N farcit encara d’incerteses i de llacunes (almenys no més de les que, com hem dit, ja arrossega la doble pregunta). Les pantomimes podien funcionar en una societat desproveïda de poder i, tal vegada, assetjada de pors i de complexos atàvics, però si realment hem començat a ser una mica lliures és hora de passar a la decisió, a assumir totes les conseqüències del conflicte i, per descomptat, a exigir resultats.
Julià de Jòdar: Qui parla de retirada?
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/10/_qui_parla_de_retirada_103642.php
Ja n’hi ha que, en tertúlies i columnes, donen la consulta per morta i mig enterrada. Que voldrien una retirada, amb bon ordre, als campaments d’hivern de l’oblit. Cap novetat. La justificació principal és que volíem una consulta amb garanties.
(…) Diguin el que diguin portaveus i àugurs, el govern té un compromís amb el seu poble que ha de complir, si no vol estimbar-se. Per fer-ho, ha hagut de moure les peces que li convenien per fer la consulta; és clar que no era possible de preveure amb quins moviments respondria l’Estat, tret dels més obvis (TC, fiscalia, etc.), però, amb aquestes incerteses, ja s’hi podia comptar: a cada revolt del camí, ens esperava l’amenaça, a la qual hauríem de donar resposta segons els termes en què es plantegés. Fixem-nos que encara parlem de l’àmbit juridicopolític: instàncies, recursos, providències, etc., o sigui, guerra de desgast, de la qual sortirà reforçat, tant dins com fora, qui demostri més endurança. Si el govern, per raons que ara no podem esbrinar, no gosa complir el seu compromís fins al final, podria estimbar-se, però no arrossegaria el país amb ell; al cap i a la fi, portem uns quants anys batallant amb el poble i dins el poble per soldar una aliança interior inoxidable, (…)
De manera que, en cas que el govern defallís, per una prudència mal entesa, o un càlcul polític mesquí de la federació que li dóna suport, no parlem, sisplau, de retirada, sinó d’acampada: que el govern tremolós arreplegui forces, estudiï noves estratègies, acapari energia per creuar l’hivern. Però, mentrestant, al marge del que faci o deixi de fer aquest govern, al qual hem atorgat una autonomia que, a tenor del que faci, ja podrem comprovar si no haurà estat excessiva, encara queda molt combustible per cremar, emmagatzemat aquests anys.(…) els partits que es mostren massa ambivalents (…) farien bé de girar-se altre cop cap a la gent, cap al poble mobilitzat i autoorganitzat, que encara és molt capaç de cremar tot el combustible emmagatzemat per escalfar-se, si el govern es decidia, tristament, a hivernar.
Salvador Cardús: Llum i força
http://www.salvadorcardus.cat/?p=5924
Tots els grans projectes personals i col·lectius tenen un final incert. I, com més grans, més arriscats i més exposats. Des de triar els estudis que determinaran un futur professional, comprometre’s amb un projecte de vida en parella, educar un fill, emprendre un negoci o assolir el cim d’una gran muntanya. En cap cas es pot garantir l’èxit final. I, en molts casos, cal acceptar que el simple fet d’haver-se atrevit a intentar-ho ja és l’expressió d’una victòria personal. Encara més: la consciència de la incertesa respecte de l’objectiu final és la garantia d’un bon control de tot el procés i, per tant, del triomf.
EN CAP D’AQUESTS CASOS, però, no hi ha possibilitat d’èxit si, a la vista de les dificultats i els riscos, el projecte es dóna d’entrada per irrealitzable. L’assumpció de les dificultats és un esglaó més del propi objectiu. Mai no s’assoleix el propòsit si, ni que sigui en privat, es pensa que és pràcticament impossible sortir-se’n. És ben conegut aquell principi de les ciències socials: l’autocompliment de profecia. És a dir, que allò que es pronostica com a cert és molt probable que acabi passant. Si a una criatura que comença a fer les primeres tentines li repeteixes amb cara d’espant: “Vigila que cauràs!”, li crees una inseguretat que el farà trontollar fins a caure. Si a un equip de futbol l’animem amb crits de victòria, n’afavorirem un bon resultat.
CATALUNYA, ELS CATALANS, com tothom sap, han emprès l’objectiu polític més ambiciós imaginable: aconseguir la seva independència. És, per tant, el projecte de més risc, el més exposat, el més incert dels que ens podríem proposar. Qui ho doni tot per fet és un insensat que posarà en perill tota l’empresa. Qui negui les dificultats o les menyspreï no podrà contribuir a la seva superació. Però reconèixer els obstacles tampoc no es pot convertir en l’anunci anticipat d’un fracàs. Al contrari, se n’ha d’estudiar la naturalesa exacta per poder-los superar. Qualsevol gran empresa demana superar les pors inicials, analitzar bé els riscos i tenir la tenacitat i el coratge necessaris per portar-la a terme. No s’hi valen els tremolors de cames, ni convenen els derrotistes que, per evitar un esforç pel qual no es veuen capaços, anticipen el fracàs del projecte.
LA INDEFENSIÓ APRESA (la learned helplessness definida per Martin Seligman) dels catalans -de la qual ja he parlat en altres ocasions-, i que fins ara ens havia prohibit el desig d’un estat propi, es fonamenta, en primer lloc, en falsos tòpics sobre la nostra tendència a prendre decisions equivocades en els moments decisius de la nostra història. I, en segon lloc, en una cultura del fracàs que parteix d’aquests dos terribles principis paralitzadors de les organitzacions mediocres: “Això no s’ha fet mai” i “Mai no ens n’hem sortit”. Però, d’una banda, cal desmentir els determinismes històrics i els suposats ADN culturals amb els fets i, de l’altra, cal plantar cara als estratagemes de sabotatge dirigits al cor de la confiança en nosaltres mateixos i que minen la nostra autoestima.
LA CLAU DE L’ÈXIT al qual hem d’aspirar -l’assoliment del qual és a les nostres mans, com bé saben tots aquells que, amb la por al cos, ens repeteixen que no farem la consulta- és aquesta: consciència del risc, avaluació racional de les dificultats, força emocional per resistir amb coratge fins al final i confiança insubornable en la victòria final. L’alpinista que emprèn una ascensió ambiciosa, els pares que s’aventuren a tenir un fill, l’emprenedor disposat a guanyar nous mercats, necessiten totes aquestes virtuts. I, afortunadament, arribem al 2014 havent demostrat que nosaltres també les tenim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!