Hi ha un discurs que els independentistes no fem prou, que és que volem la independència de Catalunya per dignitat. Els que la volem ho sabem (o ho intuïm) però creiem que ens cal verbalitzar-ho més sovint. I en aquest sentit, l’article següent ho explica prou bé:
De dignitat, d’independència i de Catalunya
Gabriel Rufián
La desobediència civil és un dret i en ocasions un deure. No és patrimoni de cap ideologia, sinó un dels pilars de la democràcia. (…)
I és que un estat que amb un 32% de pobresa infantil, assenyala l’anhel dels catalans d’exercir el seu legítim dret d’autodeterminació com a principal amenaça a la unitat de la pàtria, és un estat que no mereix obediència alguna. Un estat que amb prop de 20.000 nens estudiant en barracons, assenyala la immersió lingüística catalana com a principal problema del sistema educatiu, és un estat miserable. I un estat que amb prop de 2.000.000 PIME tancades en els últims sis anys, assenyala al retolat en català dels negocis com a principal problema del sistema productiu, és un estat que no té vergonya. En definitiva, un estat que oprimeix les llengües, cultures i identitats que conviuen al seu territori, simplement no les mereix. I així cal manifestar-ho. (…)
I és que es tracta de la dignitat i subsistència de cadascun i d’una memòria arrabassada fa gairebé 80 anys. De plantar cara a aquells que ja van guanyar una vegada. De treure les vergonyes a una transició que no va ser tal. Aconseguir tot això, no serà senzill, com mai no ho ha estat. Exigirà significar-se i posicionar-se. I exigirà tard o d’hora desobeir. (…) La desobediència, l’audàcia i la generositat ens han donat el millor que tenim. No traïm a aquells que molt abans que nosaltres es van alçar. I és que al final, només ens queda perdre les nostres cadenes. Perdem-les. Ens hi juguem la dignitat.
També ens cal veure com seria el pressupost de la República catalana, per poder convèncer que amb la independència no només no seríem més pobres, sinó que la diferència de pressupost seria molt gran. Potser no és la raó principal per voler la independència (almenys no per nosaltres) però no deixa de ser un factor a tenir en compte.
Vicent Partal , a partir dels informes del CATN, ens en fa un resum:
Com seria el pressupost de la República?
Vicent Partal
El Cercle Català de Negocis també ha publicat un càlcul dels ingressos de la Generalitat en una Catalunya independent.
Es parla molt d’estructures d’estat, tot i que creiem que és més una qüestió de tenir “sentit d’estat” i aplicar-ho a tots els temes. En tot cas, i tenint en compte que la independència és una possibilitat de començar de nou, creiem que és important pensar en tots els temes possibles i com els abordarem en un país nou. Aquí us presentem alguns articles que parlen de temes que potser no tenim al cap quan parlem d'”estructures d’estat” però que són importants de cara a fer un país nou.
La Igualtat entre homes i dones:
Blanca Serra
Ara i aquí –tornant al 8 de març– si hem de debatre sobre el país nou que volem i sobre com hauríem d’anar bastint la República Catalana independent, les dones hi hem d’intervenir com un subjecte polític i social amb protagonisme propi. I la veritat és que fent balanç fins ara, tot i el pes que en aquesta nostra societat catalana postindustrial les dones tenim en sectors clau com el sanitari, l’educatiu, la judicatura o el funcionament dels sistemes familiars, i de cura, no hem aconseguit trencar aquest sostre de vidre invisible, preservat per un món patriarcal, que subtilment de vegades i de manera molt visible d’altres ens aparta dels llocs on es prenen les decisions i es fan els debats de futur. Tampoc no hem aconseguit, fins ara, un moviment potent de dones a favor de la independència; en això estem fent passos importants però insuficients, tot i que cada cop agafa més força l’anàlisi que fa el moviment de dones de la lluita per la independència com una lluita contra un tipus de dominació, indestriable d’altres dominacions i, per tant, indestriable de la lluita per la llibertat, la igualtat i la justícia. És allò que tan bellament va dir la poeta Marçal de la triple dominació de gènere, social i nacional i el triple desig d’alliberar-se’n i és allò que mou les accions com ara la “vaga de totes”.
La Innovació:
Fem de la innovació una estructura d’estat
Josep Maria Vilalta
El foment de la innovació s’assenta clarament en els valors col·lectius i en els empresarials. Per això cal una aposta d’estat per un sistema educatiu sòlid i central de la societat catalana. Des d’afavorir la cultura del risc fins a transitar del model empresarial de costos laborals baixos i escàs valor afegit cap a la innovació i la internacionalització; des d’un reforç de la formació professional fins a l’aposta per a la massiva inserció dels doctors al teixit empresarial. Des de la universitat, hem d’instaurar incentius per a la innovació, en la línia del que s’ha fet per afavorir la producció científica. I fer molt més permeables les carreres acadèmiques i empresarials per afavorir la mobilitat dels professionals.
El Model educatiu:
El gran perill de les religions a l’escola
Joan Tardà
(…) Com a republicans, defensem que les famílies tenen el dret de formar els seus fills i filles en la fe que trobin adient, però haurem de considerar que això s’ha de fer des dels propis àmbits religiosos, sigui església, mesquita, sinagoga…, però no des de l’escola. Conceptualment, a més, cal considerar que els ensenyaments escolars s’han de basar en els coneixements científics i no en actes de fe, com ara és la creença religiosa. (…)
En qualsevol cas, els republicans considerem que l’Estat s’ha de mantenir neutre respecte a totes les confessions i, especialment a l’escola i a les institucions públiques. Això sí, garantint de totes totes la llibertat religiosa!
En conseqüència, aspirem a una República Catalana laica. No fos cas que, malgrat parlar d’un país nou, caiguéssim en l’error de reproduir errors anteriors.
Més avall, en articles recollits a lliureimillor.cat, també hi trobareu dos textos en aquest mateix sentit, sobre la dona i sobre el model educatiu.
I per últim, tot i que potser no és una “estructura d’estat” sí que és una manera de veure el país i la seva gent. Ens cal apreciar la nostra gent i evitar les misèries que en anys passats han patit persones fidels a sí mateixes i al país, i que durant molts anys se’ls va menystenir i ningú no va moure un dit per ells, com és el cas de l’Ovidi. Hem estat molts anys “provincianitzats”, des que vàrem decidir després de la mort de Franco quedar-nos a Espanya i ser una regió més, i això comportava discriminar gent com l’Ovidi, que no només eren del país i van lluitar per tots nosaltres, sinó que a més tenien una elevada qualitat humana. Cosa que mai podran perdonar els “provincians”. I els altres vam ser massa covards per a defensar-lo. Han hagut de passar 20 anys de la seva mort per reivindicar-lo. El Partal ho explica molt bé:
El país més miserable (Ovidi 1)
Vicent Partal
Molta gent recordarà demà amb emoció Ovidi Montllor, vint anys justs després de la seua mort. És de justícia. Però al mateix temps que el recordem a ell hauríem d’aprofitar aquests vint anys de la mort de l’Ovidi per recordar, per recordar-nos, com de mesquins vam ser aleshores, tots plegats. No cal que ens hi rebolquem ni que hi fem sang, però crec que fóra bo d’encarar i assumir les nostres responsabilitats, precisament ara que tornem a viure una transició, precisament ara que afirmem que volem crear un país nou. Només si aprenem dels errors ens estalviarem de repetir-los i res no m’agradaria més que evitar el patiment dels nous Ovidis. I sobretot evitar que el país torne a caure en la banalitat, torne a ser tan ordinari com esdevingué als primers vuitanta, quan assentà les bases que van permetre de convertir la política en un saqueig.
Independentistes o nacionalistes, i a l’inrevés
Julià de Jòdar. Escriptor
Tanta gent confessant que volen la independència per deixar de ser nacionalistes, i ara van els de Convergència i es despengen dient que ells són i seran, amb independència o sense, nacionalistes. Molt bé: suposo que on diuen nacionalistes volien significar que són, per damunt de tot, patriotes. I, esclar, es pot ser patriota amb independència o sense ella. El que sembla difícil és arribar a la independència sense ser-ne una mica, de patriota. Però també em sembla copsar que els crítics d’aquesta dicotomia van més enllà de les qüestions semàntiques o dels distinguos conceptuals. La gent s’ha esverat perquè, darrere de la proclama sabatina de Rull, entreveu una cosa que no rutlla del tot, a aquestes altures del procés. I el que no acaba de fer el pes, per torna, és el moment triat. Ja s’entenia, pensen molts, que la consciència nacional anava embolicada, amb llaç de color, dins el paquet de la lluita per la independència, i que no calia posar-ho en l’etiqueta. Com sol passar en totes les sobreexposicions, el que s’aclareix quan ningú no ho demana, és revelador d’una posició equívoca.
Podeu continuar llegint l’article aquí
La igualtat, una estructura d’estat
Lourdes Ciuró. Portaveu de CiU a la comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats
Que la desigualtat que viuen les dones vers els homes sigui patent i irrefutable i la seva existència no generi controvèrsia no pot significar de cap manera que se l’accepti amb resignació, com un fet intrínsec a la nostra societat. La igualtat entre homes i dones és un dret fonamental i la seva defensa –que no s’ha de fer per contraposició amb res ni ningú-, s’ha de bastir des del compromís de tothom en pro dels drets d’ambdós gèneres a accedir al mercat laboral en igualtat d’oportunitats, mantenir-s’hi en igualtat de condicions i coresponsabilitzar-se per igual de les obligacions i càrregues familiars. O fem de la lluita per la igualtat una cosa de tots i totes o sempre serà una lluita, mai una realitat.
Per assolir la igualtat cal conscienciació política i social, però també convicció i, sobretot, determinació a l’hora d’adoptar mesures. Cal determinació per abordar una legislació que reverteixi les dades segons les quals un 97,1% de la població que treballa a temps parcial per tenir cura de menors o dependents són dones; o que un 93,8% de les persones que estan en excedència per cuidar els fills també són dones. Cal determinació també per aprofitar tot el talent, perquè les dades també ens diuen que, del total de població que acaba estudis universitaris, un 60,53% són dones; i que també són dones el 54,47% dels estudiants que acaben la FP o cicles formatius de grau superior. I no queda aquí la cosa! De la població que ha obtingut premis fi d’estudis, el 56% són dones.
Les dades ens diuen que cal canviar aquest sistema insostenible que té el dubtós honor de permetre que la meitat de la població, preparada i capacitada, vegi com s’allunyen les seves oportunitats de desenvolupament professional i personal, pel fet de ser dona i estar “predeterminada” a dedicar-se bàsicament a la cura. Ens segueix essent vàlid, doncs, aquest model de societat? És aquest el model que escolliríem per la Catalunya-Estat de futur? Sens dubte la resposta ha de ser “no”. No, perquè un model que fomenta les desigualtats és insostenible i és obvi que la Catalunya Estat, s’ha de construir sobre la base de l’equitat entre homes i dones, en què s’assentin la resta d’estructures d’Estat que bastim.
Podeu continuar llegint l’article aquí
Campanya per denunciar el setge al català a la Franja
La Plataforma per la Llengua ha engegat una nova campanya que té com a objectiu denunciar la situació del català a la Franja. La campanya consisteix en la simulació d’un joc on-line a través del web estimoelcatala.cat. En realitat, el joc és una acció de sensibilització amb la qual l’entitat pretén aconseguir adhesions per portar la problemàtica a Europa, tenint en compte els repetits intents dels governs espanyol i aragonès per aniquilar el català a la zona.
El LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) no existeix, és una denominació creada artificialment per al català pel Govern d’Aragó amb l’objectiu gens dissimulat d’anorrear la nostra llengua a la Franja. La problemàtica va més enllà d’una simple anècdota relacionada amb la denominació de la llengua. Ben al contrari, el LAPAO és el primer pas per anorrear el català d’aquest territori, i ja han començat a fer-se públics casos d’escoles de la zona que s’han queixat que el Govern aragonès de Luisa Fernández Rudi està substituint progressivament el LAPAO pel català en els currículums escolars. L’objectiu és clar: dividir, segregar i esborrar de l’imaginari col·lectiu cap rastre de català, en la línia d’altres polítiques equiparables que els governs del Partit Popular estan aplicant en els diversos territoris de parla catalana.
Des de la Plataforma per la Llengua volem denunciar aquesta surrealista situació. A partir d’avui, al web estimoelcatala.cat s’ha engegat aquesta campanya que, amb un to irònic, vol denunciar l’absurd de la invenció d’aquesta nova llengua. Els usuaris que accedeixin a aquest web hauran de respondre una pregunta (n’hi ha diverses que apareixen aleatòriament) traduint una paraula del català al LAPAO. Òbviament, la resposta correcta serà la mateixa paraula idèntica, i a les persones que participen en la campanya se’ls aprofita per explicar-los la situació del català a la Franja i se’ls demana la seva adhesió a un manifest. L’objectiu és fer arribar aquest manifest al Parlament Europeu amb l’ajut de diversos europarlamentaris catalans i organitzar properament un acte a la seu d’aquest organisme a Estrasburg amb representants de les entitats de la zona per tal d’evidenciar el setge que està experimentant la nostra llengua en aquest territori.
Participeu-hi! Adheriu-vos-hi a estimoelcatala.cat i contribuïu que la reivindicació pel català a la Franja arribi a Europa!
Amb la independència, què passa amb l’educació?
L’equip de The Catalan Project, que ja ha produït uns quants vídeos de referència per al debat sobre el model de país, ens parla de com podria ser l’educació en la Catalunya Estat. Agafant de referència el model educatiu finlandès –un dels més reeixits del món segons tots els experts– , obre el debat sobre allò que es podria importar a la Catalunya independent.
Guió, direcció i animació: Ferriol Tugues
Disseny de les icones: nounproject
Veu en off: Agnès Aran
Música: Akashic Records
Disseny de so: Xevi Estudi
Podeu veure el vídeo aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!