La caseta del plater

Estime Xàbia. Tot i les malvestats que ha sofert en
els darrers anys –un paisatge bellíssim irreversiblement devastat– i la seua degradació
a mans dels veraneantes — ai Kàvea!–,
els seus carrers estrets vestits de pedra tosca, el seu moscatell romà covant
dolçor als ceps, la presència solemne, ben bé mística, del Montgó, l’olor a mar
ensumant-s’hi en l’aire calent de les vesprades i l’hospitalitat, franca i
generosa, d’una colla d’amics entranyables que responen a l’apel·latiu de
Romàntica del Saladar, fan que el fet de comparéixer en aquesta petita ciutat
dels prodigis s’haja convertit per mi en un ritual anual ineludible. (continua)

El Xàbiafolk, festival que anima la Romàntica i financia amb
un pressupost sempre curt la convulsa administració local, és el moment propici
per oficiar aquest retrobament cíclic. La programació d’enguany es prometia ben
sucosa amb un cap de cartell difícilment millorable: Pau i Treva, un espectacle
fruit de la productiva frisança de quatre talents –Jordi Fàbregas, Maurizio Martinotti,
Renat Sette i Toni Torregrossa– que hi conjuminen esforços per enllestir un
producte extraordinari, atapeït de grans cançons, arranjat amb nervi i
vehemència i interpretat per una banda formidable on excel·leixen el treball
virtuós –i discret– de les guitarres d’Enrico Negro i l’immensa presència als
vents de Paul James –dels sempre admirats Blowzabella.

Entrebancs familiars de darrera hora m’impediren
repetir a Xàbia la gratíssima experiència viscuda la tardor passada a Manresa,
però puc imaginar l’efecte dels textos de Joan Soler i Amigó i les músiques del
País Valencià, el Principat, la
Provença i el Piemont, rebotant per les nobles parets de
l’església de Sant Bertomeu, amb el seu clam de pau i germanor que ens estalvia
obvietats i ens commou pel seu lirisme popular –“vinga banderes blanques /
ametllers a florejar!– i les seues polifonies enervants.

Posposada la cita per l’endemà, ens restava el
concert que, amb els mateixos protagonistes i un repertori improvisat ad hoc, havia programat el festival per
la vesprada del dissabte en un indret ben singular: l’ermita de Santa Llúcia,
una petita capella recentment restaurada que domina el terme des del seu pujol,
inaccessible als vehicles motoritzats.

La vesprada s’erigia magnífica, convidant a la
passejada amb el seu aire diàfan i aqueixa llum de la Marina la benaurança de la
qual només es pot constatar in situ.
L’ermita, contra el pronòstic dels enemics del risc, es va omplir de gom a gom
amb una gentada que panteixava entretalladament delatant l’esforç de l’ascensió
i que esperava encuriosida un concert
imprevisible –hom tenia la sensació que l’atractiu residia d’entrada en la
inusual ubicació de la proposta més que en el seu contingut, possiblement
ignorat.

“Trilla, trilla que trilla…”. Torregrossa,
exercint de mestre de cerimònies, posava fil a l’agulla amb el ja popular cant
de batre recollit a Pego. Després, Renat Sette, emergint des dels peus de
l’ermita, corprenia l’audiència amb un dramàtic cant religiós provençal.
Passava el primer àngel anunciant que el miracle podia gestar-s’hi. Jordi
Fàbregas així ho va entendre perquè tot seguit enarborà una de les cançons que
–intuïm– més s’estima: “El faroner del Cap de Creus”, del vell repertori amb
què el grup Coses engrandí la figura del poeta Miquel Desclot.

La presència de la formació de Dòna Bèla al complet
–Sette, Martinotti, Negro, el violí de Sergio Caputo i el mandoloncello de Jean
Louis Ruf– conferia un protagonisme especial a les seues cançons, amarades amb
la malenconia recalcitrant de Sette i la seua veu engolada i singularment
expressiva; unes cançons que s’alternaven amb duets de Torregrossa i Martinotti
–tot revivint alguns números del mai prou ponderat Territoris amables— , o de Torregrossa i Fàbregas –recuperant temes
emblemàtics del històric Folk Nou,
com l’emocionant “Homenatge” o l’imparable “Seguidilles, jota i quin fandango!”,
amb la jota amputada per reduir minutatge. Entremig, el percussionista algerià Hassan
Boukerou, ens havia sorprés anotant-s’hi un cant de pastors en llengua kabili
–una variant del berber pròpia de la
Kabília algeriana.

Afora la tarda anava daurant-se com si estiguera
imaginant-la Marc Granell –“Mira, Joan,
l’amplíssima vesprada…”–, la mar omplia de blaus la llunyania
i ja teníem la certesa que el miracle s’incubava en algun racó del temps.

Així va ser: de sobte, la màgia, la meravella, la
raó pregona d’aquesta dependència roenta que ens fa addictes a la música i que
ens força a gravitar entorn d’una inesperada i inexplicable garba de sons –¿què
tenen en comú el “So Real” de Jeff Buckley, “The Ship Song” de Nick Cave &
The Bad Seeds, “Bon dia” de Clara Andrés, “No als guardarraïls” de Llibert
Fortuny o “El silenci d’estimar” d’Eliseo Parra, per dir algunes cançons que em
vénen ara al cap i que, en algun moment o altre, m’han intoxicat fins a l’obsessió?

“Al pont de Mirabel”, antic romanç que coneguérem
de la mà de Jan Mari Carlotti, encenia la metxa amb tota la banda intervenint
en les seues esborronadores polifonies; l’audiència panteixava de nou; ara, però,
l’esforç consistia a seguir els músics en el seu ascens als cims sentimentals.
Després, Sette i Caputo, furgarien en la ferida amb un dels temes més
afortunats de Dòna Bèla, “La
Despartida”, altre bell romanç occità al qual la seua
interpretació dota d’una torbadora emotivitat. I finalment, un tema de Pau i
Treva, “Salomes – D’Avinyó a Carpentràs”, corroboraria, a desgrat d’incrèduls i malfactors, la naturalesa
prodigiosa d’aquests darrers instants del concert.

En acabar, a l’esplanada de l’ermita ens esperava
una degustació de coques d’ametlla, un glop de vi moscatell, el somrís
persistent d’uns i altres –conscients de la nostra condició privilegiada– i una
benigna i amplíssima vesprada per anar paint-ho tot plegat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!