Coc Ràpid

Orquestra simfònica: l’arpista, una dona que asseguda, l’arpa reposant al terra, sembla abraçar-la mentre li fa vibrar les cordes amb els dits. Les mans semblen petits ocells que es mouen inquiets. Arpes i arpegis i dones.
L’arpista és sempre una dona.

Fa 2.500 anys, a Saqqara, a la tomba del dignatari egipci Ni-Kau-Ra fou representada Hekemu , la tocadora d’arpa que amb la cantant Iti acompanyen dolçament i per l’eternitat el difunt. Hekemu, l’egípcia, és la primera arpista coneguda. L’arpa és el primer instrument musical que menciona la Bíblia, al llibre del Gènesi llegim “Jubal fou el pare del qui toquen l’arpa i el flabiol”, els més antics instruments creats per l’enginy humà: la canya propera als rius i la branca cimbrejant amb el nervi tibant de l’animal caçat.

L’arpa de les citaristes gregues i romanes, dels àngels asexuats als frescs de les esglésies, de reines i nobles dames a l’edat mitjana recloses a les seves habitacions o tocant per agradar l’hoste afalagat. La tradició ha lligat la dona i l’arpa fins al segle XVII, malgrat la bel·licositat que simbolitzà l’arpa celta.
Al segle XVIII un luthier bàvar inventa l’arpa amb pedals que irromp amb força per tota Europa. Al XIX la societat burgesa i aristòcrata l’adopta altra vegada per a adornar l’educació de les filles : un tast de francès i anglès, una mica de pintura i coneixements musicals de piano o arpa i poca literatura que era matèria perillosa. Clotilde Cerdà, coneguda com Esmeralda Cervantes, n’és la icona, l’artista de l’arpa coneguda al món.

Al segle XX, un home, el concertista Nicanor Zabaleta té renom universal però l’arpa, als conservatoris i a les orquestres simfòniques i d’òpera, segueix essent cosa de dones.

Per què?, perquè és instrument angèlic o propi de poetes, com immortalitzà Mossèn Cinto?, per tradició mil·lenària? per la raresa de composicions musicals escrites per a “solos” d’arpa? o perquè la imatge de l’arpista recorda la de l’orant?…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!