Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

13 de març de 2012
Sense categoria
4 comentaris

La convocatòria de vaga general

No crec que la convocatòria de vaga general feta pels sindicats majoritaris s’hagi d’entendre com un acte en contra d’un Govern ni de la mateixa reforma laboral en el seu conjunt sinó com una crida a la negociació que hauria d’ésser escoltada pel Govern i els partits polítics que al Congrés dels Diputats hauran de tramitar la llei.

És evident que la reforma laboral proposada té punts de difícil acceptació, i, fins i tot, alguns d’ells són menyspreadors de la integritat professional del treballador assalariat.  No és fàcil per als Sindicats deixar de convocar la vaga i no perquè amb la nova regulació laboral el seu paper minvi en importància, sinó perquè els cal aconseguir alguna modificació significativa per a no ser considerats una eina negligible pels treballadors, les empreses i el mateix Govern.

I és també necessari per al Govern espanyol mantenir vius aquells Sindicats que mantenen l’estructura sociolaboral dins del sistema establert per tal que no ocupin el seu lloc els moviments assemblearis, ajeràrquics i antisistema. Cal que obri de fet una finestra per a escoltar la crida i evitar que es converteixi en una cridòria.

Uns i altres potser haurien de recordar que la negociació és l’eina pròpia de la democràcia per a arribar a consensos i enteniments entre parts contràries. Hi ha temps no per a evitar la vaga sinó per a escoltar i pactar esmenes  a la tramitació parlamentària del projecte de Llei que presentin els diputats del mateix PP o CiU o el PSOE o ERC o … que en puguin llimar les arestes més punxerudes. Acceptin les parts que hi ha canvis necessaris no només pel flagell de la dura crisi sinó perquè el temps de demà no pot sostenir-se sobre les regles de l’ahir, accepti el Govern que els treballadors són el capital més preuat de què disposa el progrés social i acceptin els Sindicats que els empresaris són mereixedors d’ajut i respecte per la seva imprescindible contribució al progrés general amb la creació i manteniment de llocs de treball.

La confrontació d’opinions no resol un conflicte, la solució d’aquest radica en la construcció d’un consens sòlid generós i un compromís esperançador. Tant de bo que la convocatòria de vaga general el faci possible!.

  1. Em sembla correcte considerar la negociació, el consens, com a eina per a solucionar conflictes però, d’aquí a esser considerada com a pròpia de la democràcia, hi ha molt a discutir. Jo tanmateix crec, que aquest consens, és el responsable de la més gran frustració, del desencantament més generalitzat respecte al sistema. I allò, més greu, motiu pel qual, tothom considera normal la traició, el mercadeig com a mètode corrent de funcionament. En democràcia ha de guanyar la meitat mé un i prou, la resta té més a veure amb la lleialtat que cap altra cosa. A mi el desencant amb la democràcia espanyola m’ha portat a l’independentisme més lògic. Vull una democràcia autèntica, i la vull catalana perquè de cap altra manera podria mantíndrem lleial. Per desgràcia, el consens no n’és l’únic engany inadmissible, hauríem de parlar de representació ciutadana de separació de poders, de moltes qüestions que fan un trist acudit qualificar de democràta el règim que ens sobergueja
  2.  Consens sòlid i generós, amb qui?
     Cal que les organitzacions empresarials deixin de rebre subvencions dels governs de manera immediata.
     Cal que es fixi un termini als sindicats perquè espabilin d’una vegada i facin de sindicats sense subvencions dels governs i compleixin el seu paper a partir de les quotes dels seus afiliats.
     Cal que els alliberats sindicals cobrin del sindicat i no de l’administració o de l’empresa.
     Quan es compleixi tot això serà l’hora de plantejar-se si aquestes organitzacions són o no són representatives i tenen força moral per exigir res als governs democràtics que la ciutadania ha escollit.
     I també cal que es deixi anar a la feina i que es dexi poder treballar als qui tot i no combregar amb els governs de torn que ens toca patir a l’estat espanyol i a Catalunya, no admetem la representativitat d’aquestes gens representatives organitzacions actuals.  
      
  3. Els sindicats espanyols fan proxelitisme com a agències de col.locació pública i defensa d’uns interessos esclussius corporatius com poden fer a Itàlia els diferents tipus de màfies?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!