Coc Ràpid

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), Montserrat Roig (1946-1991). Moriren el mateix any, la mateixa tardor. Ara fa 20 anys.

Dues dones referents de la societat esclatant dels anys 60, dues escriptores de diferents origen, edat i condició.

Quan les vaig conèixer na Maria Aurèlia era ja la dona sàvia i gegantina, insòlitament culta en un món de dones silencioses i na Montserrat era la imatge seduïdora de la innocència primera, amb aquells ulls de mirada profunda i oberta per a veure la supèrbia del poder i la humiliació de la víctima.

Han tingut molt en comú, el menyspreu del dogma i la desconfiança vers la impossible objectivitat , haver conreat amb fets i paraules les seves idees de llibertat , l’honestedat de l’esperit i la irreductible revolta davant de la injustícia. Escriptores lleials a la llengua en temps hostils, moldejaren la imatge mítica de l’escriptora compromesa i autèntica i són, avui encara, les dones símbol de l’ebullició intel·lectual i político-social d’una època poc estudiada.
Per a millor recordar-les he rellegit d’elles dues obres ben diferents: “El cap de Sant Jordi” de na Capmany i “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” de na Roig.

En “El cap de Sant Jordi”, una obra menor, m’ha sorprès retrobar una llengua preciosista i potent , plena de color, l’entreteixit de la mirada personal i còmplice de la narradora en una història barcelonina , un periple culte en el temps sense temps de l’edat mijana literària. Dos universos, el personal i l’imaginat, en el mateix espai de tinta i paper.

El recull de narracions últim de na Roig colpeix : la presència íntima i lúcida de la malaltia que la devorava incrustada en la imatge familiar del troç de cel de la infància vist des del pati del pis de l’Eixample barceloní “el record de quan era petita jugant” … “acluco els ulls, malalta de present, i em vénen els colors de la infantesa” i el lament revestit de feridora tendresa “davant de la desolació i dels paisatges ermes, davant d’un mar que no et vol escoltar, retorna la llum, retorna el color de la infantesa”. Els records de la infància eren el consol quan la vida fugia, malgrat eren pocs, molt pocs, 45 anys per a retrobar-se com una criatura perduda en un misteri. 

Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig dues dones amb vides diferents, fortes de conviccions i també tendrament vulnerables pel seu desig profund d’estimar i ser estimades.

Dones coherents, obstinades, indiscretes i lluminoses que han fet l’insòlit miracle, en la societat intel·lectual, d’haver estat i ser estimades més enllà de les ideologies a la seva dreta i la seva esquerra. El temps , amb l’oblit, tot ho devora. Elles no mereixen ser oblidades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!