La caseta del plater

Galileo MC, 2006. GMC017

 
Podria ser perfectament el
quart disc de l?Ham de Foc. Mara Aranda i Efrén López, però, decidiren que
aquesta vessant de la seua producció artística especialitzada en el repertori
sefardita tinguera una personalitat pròpia i diferenciada del grup matriu. Heus
aquí, doncs, el primer fruit oficial d?aquesta formació paral·lela que compta
amb alguns habituals de l?Ham ?Diego López, Christos Barbas- complementats amb
altres músics de notable alçada com el sonador de kanún Aziz Samsaoui
?Orquestra Chekara de Tetuan-, la intèrpret de kemençe Eleni Kallimopoulou o el
violoncel·lista Mattieu Saglio ?La Beniterrània, Jérez Texas. (continua)

Amán Amán proposa d?entrada un
plantejament que es vol trencador amb els corrents estètics principals ?massa circumspectes,
medievalòfils, academicistes sovint- que governen la intervenció sobre els
repertoris sefardites. ?Música sefardí
sense corbatí?, n?era el seu encertat eslògan quan començaven a engegar el
projecte. Reivindiquen, doncs, una música sefardita més popular, menys
cultista, més salvatge: expressió d?unes classes subalternes que, des dels
suburbis de les grans ciutats on han anat parar ?Salònica, Estambul, Esmirna-,
reconstrueixen el seu bagatge cultural sobre les estructures musicals del país
d?acollida.

La traducció musical d?aquest
posicionament teòric és, com ja podríem imaginar si hem seguit la trajectòria
dels seus protagonistes, tan perfecta des del punt de vista tècnic com
emocionant. Mara assoleix altures insòlites en la part vocal, ara continguda,
adés fervent, sempre magnètica, riquíssima en matisos, agosarada en la recerca
dels microintervals ?estremeix el seu duet amb el ney sobre el makam sabah de ?La hermana cautiva?-,  desbordant quan s?escau d?energia i calor. Al
seu redós, uns músics que funcionen com una maquinària de precisió, teixeixen
una trama ben bé indesxifrable de brodats i filigranes que alterna unísons
hipnòtics amb diàlegs instrumentals rabiosos de tensió i virtuosisme.

El preciosisme eteri que sol
acompanyar el gènere hi deixa pas, així, a unes interpretacions abrasives,
viscerals, d?un grup que prescindeix de les partitures perquè domina altre
llenguatge: el veritable secret de l?expressió musical.

Caramella XVII

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!