La caseta del plater

Maderita, en el seu inesgotable Vivir para creer (El Volcán Música, 2009), en feien una versió més cadenciosa i fidel a l’original, però els Badabadoc la doten d’una inesperada volatilitat que l’obliga a pegar voltes i més voltes en el tocadiscos de qui subscriu —en efecte: només hi ha la versió en vinil. “Cims i abismes” és potser una de les millor cançons d’un dels millors discos que mai s’han fet a casa nostra, el Brossa d’ahir (Ocre-Belter, 1977) de Pep Laguarda i Tapineria, un treball amb propietats terapèutiques que esponja el temps i ilumina l’espai amb entrellums d’horabaixa. Es tracta d’una balada contemplativa i assossegada que Belda i companyia aviven per al nostre i gaudi i desconcert. Sense la seua gràcia i entusiasme no s’haurien escapat de la condemna al foc etern per una heretgia d’aquestes proporcions; en comptes d’això, però, ens l’escoltem amb un punt eufòria vacacional que no té preu. I si sembla que l’enfit amenaça li donem la volta al disc i seguim amb “Vitamina sol” dels Antònia Font, el vals que volia ser un reggae i a que, gràcies a aquesta colla, finalment ho aconseguirà. Es pot demanar més d’un senzill?
(continua)

2. “Fàcil”, Clara Andrés
Huit, Chesapik, 2010 [cançó i lletra]

Assegura que la va escriure inspirada en un poema de Marta Ana Diz, però ningú no diria que duu el seu segell intransferible. Amb ell obri l’exquisida miniatura que representa el seu segon disc: un enregistrament que té en la seua franca concisió —sis cançons i dues peces instrumentals— un dels seus encants més evidents. Perquè és, justament, en la distància curta i en les dimensions petites on més llueix l’obra de la cantautora d’Oliva. “Fàcil” se situa en el que s’endevina un dels seus escenaris favorits —la platja, que ja protagonitzava altra fantàstica peça del seu primer disc, “Peix”— i, amb una senzillesa corprenedora, dibuixa una escena quotidiana que ens produeix una lleu torbació: “Estic al teu costat, / perfila el teu perfil / un dia senzill i el mar. / I mentre deixe anar / l’arena entre els dits, et conte / la part de mi / més fàcil”. La seua veu tèbia i de tons ocres, situada en primer pla i acompanyada d’uns arranjaments ben despreocupats, accentua la naturalitat de l’escena i la dota d’una sensualitat ben bé material: l’oient mateix sembla deixar córrer l’arena calenta entre les mans amb la mirada perduda en la mar.

3. “A la vora del mar”, Litoral
#1, Limbo Starr, 2011 [bandcamp] [vídeo]

Hom s’ha apressat a col·locar-los en l’estela dels Manel o d’Antònia Font però la nova banda de Pau Roca (La Habitación Roja) i Iván Cuevas freqüenta paisatges emocionals bastant allunyats del de les dues bandes de referència, més enllà del recurs de l’ukelele i de les lletres entre costumistes i al·lucinades que signa el darrer. També se’ls ha volgut emparentar amb les delicadeses acústiques dels noruecs Kings of Convenience, l’amable sofisticació dels Beirut o, fins i tot, la psicodèlia brasilera d’Os Mutantes. A tots ells els manca, tanmateix, l’estranya vibració, el dring mediterrani, la tremenda nostàlgia de la mar que inspiren les cançons de Litoral. El seu primer EP, editat en format CD i en vinil, recollia quatre temes memorables i “A la vora del mar” n’era, segurament, el que millor exposava les intencions de la formació. Comença amb un ritme porfidiós sobre el qual va creixent una fina textura electrònica amb l’estètica una mica vintage de l’omnichord. Quan l’atmosfera així creada ho domina ja tot, entra el xiuxiueig de Cuevas: “Pi, pi, delta canyes / Crancs, dolçes resaques. / Vi, vi i gaseosa / Sorra, truita de papes” i aleshores esclata una irresistible tornada de pur pop estival: “A la vora del mar!”. El contrast entre les dues fases —accentuat en directe, on la cançó s’eleva més encara, com tinguérem l’ocasió de disfrutar fa uns pocs dies a Electr-o-pura— deixa el cos amb tots els porus oberts i un lleu estremiment de benaurança. No cal dir que esperem el seu primer llarga durada, Incidents melòdics del món irracional, amb una ben poc dissimulada expectació.

4. “Vine que ja ix el sol”, Senior i el Cor Brutal
Nu, Malatesta, 2011 [vídeo]

Ara que el seu segon disc —Gran (La Casa Calba-Malatesta, 2011)— comença a circular i acaparar elogis, fora bo recordar aquesta inadvertida delicatessen, traspaperada enmig l’embolicat episodi de l’edició de L’experiència gratificant en vinil. Durant la gravació d’aquest disc a Montevideo, el grup aprofità unes hores sobrants que els restaven a l’estudi per a enregistrar d’una tirada alguns temes que no havien pogut incloure en el disc i un grapat de versions. Aquesta gravació anava a constituir Nu, el CD de regal que acompanyaria la versió en vinil del treball però, finalment, per problemes de drets, les versions enregistrades quedaren fora (malgrat figurar relacionades en la funda del disc), per la qual cosa el grup decidí penjar-les en descàrrega gratuïta a la xarxa. Això potser ha impedit gaudir en el context adequat aquesta preciosa versió de “Here comes the sun again” que M. Ward incloïa en el seu esplèndid Transistor Radio (2005). Senior la canta despullat, ben bé en carn viva, i en fa una traducció lliure que agafa al vol el sentit de l’original: “La neu es desfà i redola per tu / i arriba al riu on s’estova en l’assut. / Allí em trobaràs just abans de clarejar / cantant-te: vine que ja ix el sol”. Em costa decidir quina m’agrada més.

5. “Llavor voladora”, Òscar Briz
L’estiu, La Casa Calba, 2010 [vídeo]

Fa més d’un any que L’estiu sona sense descans a casa i al cotxe mentre manté intacta l’emoció inicial. Recorde nítidament la seua primera audició. Acabava de baixar-me el màster que em feien arribar perquè escrivira un dels textos promocionals del disc i comencí a escoltar-lo un matí de sol vertical de juliol a la piscina del poble. Vaig restar una bona estona paralitzat davant l’impacte d’aquella esplendorosa col·lecció de cançons balsàmiques, cantades ben bé a cau d’orella, agombolades amb unes guitarres delicioses i banyades amb distints matisos de llum. Unes cançons amb deixos de folk britànic i nordamericà —les siluetes de Nick Drake i Bon Iver semblen retallar-se al fons del seu paisatje sonor— que giravolten entorn de l’esperit estiuenc i que ens deixen moments tan emotius com “Carolina dins d’un pou”, “Font serena de la llibertat” —sobre textos d’Estellés—,”Possible(ment)” o aquesta “Llavor voladora”: una reflexió de maduresa sobre el lloc que s’ocupa al món que constitueix, m’atreviria a dir, el punt més alt assolit mai per Òscar Briz en la seua llarga i fructífera trajectòria. És impossible no commoure’s davant la voluntària eixida de to —i consegüent canvi en el registre lingüístic— on desemboca la tornada: “avui que t’has tornat ja flor / saps que vas ser llavor / d’un arbre lluny d’aquí / quan sents la nostàlgia del temps / quan mires i no entens / què hòsties fas ací”. Només la bellesa d’aquesta cançó ja bastaria per resposta.

6. “Sota la lluna”, Bertomeu
I ara què?, Més de mil, 2011 [bandcamp]

Albert Ortega, Bertomeu, ha estat molts anys a la voreta del hit radiofònic. Primer amb Noir, al costat de Cristóbal Perpiñá, i després en la primera encarnació de Bertomeu —quan arribà a enregistrar amb Lichis, de La Cabra Mecánica, el quasi-èxit “Dos mitades”— va estar molt aprop d’aconseguir-ho però li mancà el colp de sort necessari. I també l’aquiesciència de la crítica especialitzada que s’afanyà a encasellar-lo en la secció d’imitadors de Los Rodríguez i Calamaro, sense anar més enllà d’aquesta taxació superficial.  Ara, però, lluny de les servituds de la música comercial i després de bescanviar l’idioma de la ràdio per la seua llengua de cada dia, Bertomeu manté el seu ofici com a fabricant d’encantadores perles pop, però se’l veu més solt i natural, com si finalment s’haguera deixat anar i s’haguera retrobat amb ell mateix al si de les cançons. I ara què?, el seu primer disc en valencià, continua reblit de possibles èxits de radiofórmula però, ateses les cirscumstàncies, difícilment arribarà ni tan sols als seus consumidors potencials. I és una llàstima perquè cançons com “Sota la lluna” podrien alegrar-li la vida a qualsevol: unes guitarres festives, una melodia que convida al taral·leig, una tornada adhesiva —”tu sí que saps sucar el pa en l’oli cru”— i una veu que barreja optimisme i proximitat per arrodonir un tema pensat per a passejar en companyia i no amagar-ne la felicitat.

7. “El desert”, El Trineu Tanoka
Recull d’andròmines, Més de mil, 2011 [bandcamp]

Una de les sorpreses més agradables de la temporada ha sigut l’aparició d’aquest descarat power trio encara pendent d’una repercussió a l’alçada del producte que factura: un grapat de cançons nervioses i estellades,  interpretades amb convicció i actitud, que es podrien ubicar entre els moments més pop de les faccions post-grunge —Foo Fighters, per exemple— i les derivacions més musculades del pop noranter —del power pop abrasiu de Redd Kross o Weezer a la màscara hardcore de Fugazi— i que, en clau més interna, no es trobarien incòmodes a meitat camí entre els Munlogs i 121 dB. “El desert” és, sens dubte, la millor peça del paquet: un riff poderós de guitarra, canvis constants de ritme i ambient sonor, uns cors que s’enganxen sense remei i el trio exhibint tot el poder que se li presuposa: perseguiu atentament sinó el baix saturat de Túbal Perales, els matisos que introdueix en la vehemència la bateria d’Ico o la precisió guitarrera de Blesa. Impossible no bellugar-se agitats per un espasme elèctric d’aquest calibre.

8. “De la mar”, Miquel Gil
X marcianes, Temps Récord, 2011 [vídeo]

El 6 d’abril de l’any passat, el conflicte per l’ampliació de l’avinguda Blasco Ibáñez de València a través del barri històric del Cabanyal arribà al seu moment màxim de tensió quan la policia es va enfrontar amb membres de la plataforma Salvem el Cabanyal i diversos representants de formacions polítiques —integrants del grup municipal socialista i les diputades Mònica Oltra, de Compromís, i Marga Sanz, d’Esquerra Unida [notícia]— que s’oposaven a l’enderrocament de cinc edificis previst en l’esmentat pla d’ampliació. Miquel Gil, que aleshores es trobava començant a confeccionar el repertori del seu nou disc X Marcianes, treball que tot just ara acaba de veure la llum, va escriure aquesta meravella de cançó inspirada en els fets descrits. La cançó formà part de l’avançament del disc que edità durant la passada primavera i ens ha acompanyat al llarg de tot l’estiu: es tracta d’una peça arrumbada i alegre que juga amb la coneguda balada “A la voreta del mar” —la donzella ja no broda un mocador per a la reina, perquè li van a enderrocar la casa— i invoca diversos referents toponímics i identitaris del barri —la séquia de la cadena, la séquia del gas—. No em puc estar de transcriure la tornada completa, potser els versos més bonics i emotius que mai ha parit l’autor: “Un grapat de valentes / s’han plantat a la porta. “No plores donzella / que sola no estàs”. / Brodarem esperances / al carrer de la reina / inflarem les veles / al poble de la mar. / Granaders, conjureu / l’espoli de l’anima / l’anima del poble / de la voreta del mar”. Escolteu-la mirant les fotos de Manuel Bruque i no us costarà prendre partit.

9. “Em fa mal SPEED”, Oliva trencada
Perleta negra, La Casa Calba, 2011 [bandcamp]

Chals Roig afirma des de la seua apassionada trona que són els nostres Super Furry Animals i no tinc més que alabar-li el gust i donar-li la raó. Oliva trencada comparteix amb l’admirada formació gal·lesa una excentricitat essencial, un gust per les atmosferes psicodèliques i un sentit del humor que, paradoxalment, en comptes de llevar-li transcendència a l’obra, li’n dóna. Pep Toni Ferrer, el seu cap d’operacions, ja ens havia seduït amb Lluneta de pagès (2008), sobre poemes de Maria Antònia Salvà, o amb Saltamartí (La Casa Calba, 2010), projecte paral·lel sobre la poesia de Joan Brossa. Però aquest Perleta negra ens el descobre amb tot el seu talent i amb tota la seua insòlita creativitat. Acompanyat d’un llibret on explica la procedència de cada cançó, imitant amb una certa mala bava les exhumacions habituals del repertori folkie, Perleta negra és un treball conceptual, esbojarrat i divertit, farcit d’estampes post-turístiques, humor de l’absurd, músiques àcides i una aparent innocència que no ho és en absolut. Posats a triar, era difícil escapar-se d’aquesta història del conductor del 15, l’autobús que fa el trajecte de Palma a S’Arenal i que tantes vegades férem servir en els enyorats inicis d’estiu mallorquins: “my friend, jo mai fren”.

10. “Palmera Destroy”, Orxata Sound System
2.0, Autoedició, 2011 [vídeo] [bandcamp]

Ja fa mesos que corre però la seua inclusió en el segon llarga durada del grup —al costat de clàssics immediats com “Suavitat Universal”, “Tesla”, “Me la fiques more” o “Ausonia Guevara”— la converteix de nou en una de les indiscutibles cançons de l’estiu. Amb ella els Orxata perfilen definitivament els trets canònics del post-bakalao, el gènere que han inventat i on de moment no tenen rival: festa desacomplexada, electrònica orgànica, referents autòctons, flow de poble, estètica assembleària, el power de la tradició, com diuen ells, i una llarga consigna en forma de tornada: “Festa fluorescent de les llums intermitents / bombo caixa i Benima no ens falla / la gent del vodevil untant de crema la nit / carrers i falles trutupà i tralla”. Són possiblement una de les bandes amb més importància de l’escena actual pels esquemes que trenquen, per l’ideologia que propugnen, pel futur que prometen i per la diversió i el goig que ens regalen. Anem tots cap a la pista de ball, que això gelat no val res!