La caseta del plater

Néstor Mont és un músic de sòlida i poc visible trajectòria que compta en el seu bagatge amb dues fites indiscutibles: el seu treball al costat de Mara Aranda i Joansa Maravilla amb el grup Cendraires —que il·luminà la dècada de 1990 amb la seua proposta visionària, herald encara no reconegut d’una sonoritat que després ha fet fortuna—; i els seus deliciosos i trencadors arranjaments per al primer disc de Pep Gimeno Botifarra —Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2004)—, una de les raons ocultes de l’èxit sobtat del gran cantador xativenc. Dos episodis de creativitat anticipada que revelen el talent singular, desparellat, del seu protagonista, el caràcter inquiet que el governa i la destresa amb què es belluga per la perifèria de les sonoritats tradicionals. Una destresa que li ha permés, amb aquest nou disc, tancar el cercle que començà amb Cendraires i convertir les intuïcions que allà emergien en un discurs orgànic d’una consistència inapel·lable.
(continua)

Amor de terra és el seu segon disc en solitari i se situa just a l’altra banda de l’espill respecte al seu predecessor —Sentit (Cambra Records, 2003)—. Si aquell suggeria dubtes, aquest resplendeix de certeses; si en aquell niaven alguns inquiets clarobscurs, aquest reverbera de llum interior. Una llum inspirada per l’estima rabiosa cap al territori que l’ha vist créixer i que “amb cor violent” completa: Algemesí i la Ribera del Xúquer, protagonistes absoluts d’un treball que homenatja els seus principals elements identitaris, que canta la terra i l’aigua, que celebra els emblemes locals —la muixeranga, el bolero—, que denuncia l’expoli territorial i que pondera, en la seua condició de jutge i part, les gents que l’habiten i la seua felicitat quotidiana.
Aquest capteniment, afegit als anys d’interiorització dels repertoris tradicionals, explica perquè la música sembla sorgir a borbotons, sense obeir cap planificació prèvia ni cap coacció estilística: una fluència natural que no dissimula la simpatia de l’autor per la cançó sudamericana ni la seua habilitat per teixir trames harmòniques, tan belles com senzilles i efectives, sobre la tímbrica dels instruments de corda.
El disc resulta així en una mena d’encantador breviari sonor que compendia la geografia sentimental del seu artífex, un músic en plena maduresa creativa que ha trobat una veu pròpia on, efectivament, no és difícil reconéixer, molt més enllà de la seua proclamació explícita, un seré i encomanadís amor de terra.