86a carta. Reflexions finals IV

Amigues i amics:
tenia intenció d’acabar aquí aquestes reflexions amb una carta en la qual vull plantejar algunes qüestions sobre el que em sembla errors nostres, però ja sabeu que l’humà proposa i la realitat disposa –la dita tradicional no té ben bé aquests protagonistes, però deixeu-m’ho així–, de manera que aquesta qüestió queda per la setmana vinent.
I és que la realitat és que l’actuació del govern espanyol i tots els seus còmplices i sequaços respecte del referèndum, és esperpèntica. Esperpèntica en el mateix sentit que donava Valle-Inclán a l’Espanya del seu temps i de la que en molts, massa, aspectes és hereva i continuadora l’actual. Una realitat que seguint amb el símil literari, sembla una peça del teatre de l’absurd. Una mala imitació, però. Que emprenyaria d’allò més a Ionesco, que era un individu reaccionari, sí, però intel·ligent.
I és que aquí tenim espectacles ja no absurds sinó que irracionals que es carreguen directament les bases de la concepció del que és estat de dret. Com són les aparicions i declaracions de ministres i caps de la fiscalia, com són les actuacions d’algun ministre i de les forces del desordre davant del gran i perillós desafiament que són per a mentalitats totalitàries unes perilloses urnes acompanyades d’unes encara més perilloses paperetes. Respecte del cap del govern, Rajoy i les seves tan estúpides frases, us ben prometo que no renuncio a veure’l dir amb aquell posat seriós que gasta, que el referèndum no es farà, ja que és com un fil de plastilina, d’aquells que es desfan a l’aigua.
Ara bé, en aquest punt de les sistemàtiques irracionalitats oficials –a les que s’ha afegit un PSC de qui tot assenyala que a perdut la brúixola de navegar–, la Mercè i jo hem arribat a la convicció de què possiblement estigui passant que tant Rajoy com bona part de la troupe que l’envolta –tant la radicalment espanyola com la que va de catalano-hispana–, han acabat per ser tot just uns bons aliats del referèndum. I és que tot el diluvi d’accions ridícules, tot el devessall de cretinades llançades i executades pels diferents poders espanyols, indignen més que espanten. I una bona mostra són les conyes que no paren de ser penjades a internet, i les “plantades” que s’estan fent davant les actuacions, cada vegada més nombroses, de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional, perseguint impremtes, publicacions sobre paper o digitals –avui Unipost sense ordre judicial!– els comptes de la Generalitat, etcètera. Com en els bons temps de la dictadura.
Quedi clar que quan dic poders espanyols no ens hem de quedar en aquest PP dur i rocallós, ja que cal incloure Ciudadanos i també també alguns sectors tant de Podemos-Podem com de l’amalgama dita genèricament comuns. Aquests darrers amb una actuació més sibil·lina com es va poder veure l’11 de Setembre a Santa Coloma. I en lloc destacat, evidentment el PSOE i la seva sucursal a Catalunya, que pel que sembla necessita fer mèrits davant qui mana.

Sí l’excepcional passa a normal, senyora Batet…
En aquest punt, especial menció cum laude es mereix Meritxell Batet, la qual ha arribat a dir a Los desayunos de TVE, que “no seria gens excepcional” que es detingués els alcaldes que no vagin a declarar a la Fiscalia. Declaració que de ben segur haurà complagut d’allò més a Pedro Sánchez en aquesta seva actual tercera o quarta reconversió, i també al Fiscal General de l’Estat i la Fiscalia General de Catalunya, però que a nosaltres ens ha retornat a temps passats i ens ha posat els pèls de punta. I és que si això succeís, senyora Batet, podria ser que vostè sí que ho trobés normal –allò que no és excepcional, és perquè és normal, evidentment–, però aleshores ja hauríem entrat en la normalitat pròpia dels estats d’excepció. Que se sap com comencen, i també com acaben. No sols no s’hauria solucionat un problema, sinó que obert un fosc esvoranc al cada dia més feble, malgrat les aparences, Estat de Dret.
Si això passés, senyora diputada, cosa que agradaria força elements de la dreta més radical enyoradissa dels bons temps passats –i no faci veure que no n’és conscient–, podia ser que acabem veient la recuperació de la Model i l’ampliació de la presó de dones. O la creació d’alguna mena de camp d’internament. I no exagero, perquè el llistat de possibles delinqüents polítics no para de créixer hora rere hora. Encara més. Ja s’ha parlat de jutjar diputats del Parlament de Catalunya, i fins i tot el Fiscal General de l’Estat ha amenaçat amb la possibilitat de dur a la presó Puigdemont i la resta de membres del govern, més algun funcionari.
Delinqüents polítics! Parlem de la qüestió. És tracta d’una categoria que va ser abundosa als jutjats i a les presons de la “España una, grande i libre” al llarg de quaranta anys. Aquells inacabables quaranta anys en els que podies ser detingut, jutjat i condemnat per cometre actes prohibits per la llei, i per tant il·legals. Com pintar a una paret la paraules nefandes com “vaga”, o “llibertat”. O repartir octavetes amb aquestes mateixes paraules, i que els jutges al servei de la dictadura definien com consignes polítiques. O per recollir diners per una vaga. O per imprimir pamflets o revistes il·legals… Avui sembla que la paraula nefanda és referèndum. Res més.
Però tot això és un fet que de ben segur que vostè desconeix, ja que a partir del 1939 el seu partit –el PSOE, que el PSC no existia aleshores i tinc dubtes que existeixi ara mateix–, va iniciar unes llargues vacances i va tancar sota set panys la memòria del passat, del seu propi passat. Tant va ser així, que allà als anys dits com “tardofranquisme”, quan totes les entitats més o menys populars o cíviques d’aquest país estaven plenes de militants i activistes de partits, grups i grupúscles antifranquistes els quals actuaven, actuàvem, en una clandestinitat paradoxalment evident. Allà on es picava pedra contra la dictadura i es corria el perill de caure en mans dels fiscals i dels jutges, hi havia una avui curiosa barreja. Hi havia troskos, maoistes, anarcos, ema-eles, revisionistes, eurocomunistes o cristians de base…. Però mai, mai, no vaig topar amb ningú que es definís com a socialista.
Fins que després de Suresnes va reaparèixer el PSOE, la militància va créixer com bolets i es va arribar fins i tot al poder. Però malgrat el gran poder assolit, no sols no es va voler recuperar la memòria del passat, sinó que tampoc les restes de milers de militants seus o de la UGT afusellats o morts a les presons. Sembla com si s’avergonyissin d’aquell passat, quan en realitat haurien de avergonyir-se d’aquest present.
Però la deriva, la degradació política del PSC no acaba en aquelles paraules de Batet. Anant encara més enllà, el PSC ha obert una web –que no tancarà cap “autoridad pertinente”, no serà atacada per anònims ciberpirates, esclar– a fi d’informar què han de fer els bons ciutadans citats a formar part d’una mesa del referèndum. L’assessorament, però, no es limita a dir que en no ser autoritzat no poden ser legalment sancionats, i prou, sinó que se’ls convida a delatar els delinqüents de la Sindicatura Electoral, facilitant la forma de fer-ho. La degradació ja és absoluta, i com que ha començat parlant de literatura, em permet-ho dir que llegir això m’ha portat a Bertolt Brecht, al segon quadre del seu Terror i misèria del tercer Reich, aquell que du tot just el títol de La delació.

Acabada aquesta digressió causada per unes paraules no sobreres sinó que m’han dut a un passat que de vegades sembla que no hagi acabat de passar. Anem pel final d’aquesta carta d’avui. Tot plegat, amics i amigues, expressa primer de res el desconcert de l’Espanya oficial i els seus fidels servidors. D’allà i d’aquí. Desconcert causat pel seu convenciment inicial que tot plegat era un foc d’encenalls, per la qual cosa no calia fer res a fi de mirar de trobar una solució. Si més no, una sortida. Expressa també que no sols el govern espanyol, sinó que el conjunt d’institucions i organitzacions polítiques que integren l’estat espanyol, incloent-hi bona part de la molt lleial oposició, són incapaços no sols de fer un plantejament polític que descol·loqui, en el sentit positiu del terme, el moviment sobiranista, sinó que de simplement mirar de tapar les esquerdes d’un dic del qual cada dia s’escapa més i més aigua.

I és que la seva mentalitat quadriculada és incapaç d’entendre i acceptar que allò que es van inventar sobre un govern de la Generalitat presoner dels radicals de la CUP, és absolutament irreal. Fins i tot els seus representants d’aquí, l’Arrimadas cridant als quatre gats que hi havia davant seu el proppassat 11 de Setembre, que ells eren els representants del veritable poble català, el Garcia Albiol o el Millo, són incapaces de veure que en totes les grans accions de masses que s’han produït i segueixen produint-se, la més gran part de la gent no responen a l’estereotip “cupero” que s’han inventat.
No parlo, evidentment, dels polítics que se la juguen, cal reconèixer-ho. Als qui la gent aplaudeix i a més sempre poden acabar com a herois, sinó que de la gent anònima. D’aquella parelleta que veiem als actes agafadets de la mà i que de vegades es fan un petó. De la família que va des del net a l’avi. Des d’aquella colla de nanos i nanes que tenen pinta que quan acabi la mani se n’aniran a la discoteca fins aquella dona més que gran que va, o la duen, en la seva cadira de rodes. De la molta gent que parla castellà perquè és la seva llengua normal d’expressió. Des d’aquella dona amb vel islàmic a aquell home amb trets clarament indo-americans. D’aquell altre home amb vestit convencional, americana i corbata que està al costat d’aquelles dues noies amb pantalons estèticament plens d’estripats i wambes (originalment era així el nom i la marca) de coloraines. O sigui, que en els actes multitudinaris hi ha la mateixa varietat i diversitat social i d’origen que trobem cada dia a l’autobús o al metro.
Això és tot just el que no entenen els polítics espanyols, ni tampoc aquesta colla que es defineix com d’esquerres –amb la qual cosa haurien de ser jutjats per suplantació de personalitat–, i que paradoxalment a aquesta autodefinició, fan un pamflet que comença per coartar el dret d’expressió lliure a la gent. Diu absolutes mentides i no crida a votar No, que és una acció en definitiva activa i absolutament democràtica, sinó que deixa la solució d’un conflicte obertament polític en mans de fiscals, jutges, Tribunal Constitucional i policies diverses. Que en cops d’emplaçar al govern espanyol que baixi del burro, demana que els maleïts independentistes es rendeixin i surtin amb les mans alçades i el DNI, espanyol esclar, a la boca.
Sí, intel·lectuals a l’esquerra del PP però no més enllà. El vostre pamflet és un insult no sols a la democràcia, sinó que també a la intel·ligència.
I prou per avui, amigues i amics, i fins a la pròxima setmana. Amicalment
Francesc Font.

PD. També cal parlar de les notícies optimistes, també. Dels moviments i actes en defensa del referèndum que aquesta lluita a desfermat a molts llocs d’Espanya. No sols a Bilbao, esclar, sinó que a Segòvia, a Granada, Madrid… D’aquest darrer vull destacar una frase d’Alberto Arregui, d’Esquerra Unida. No tinc la cita literal, però va dir que aquell acte que s’estava celebrant, no era exclusivament de solidaritat amb el referèndum català, amb el poble català, sinó que també era per ells mateixos. També en defensa de les seves mateixes llibertats. Si, aquest referèndum nostre toca el moll de l’os de què és, i què no és, la llibertat dels espanyols.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *