Amigues i amics:
podria ser que com si aquí, a casa, no en tinguéssim prou problemes a resoldre, pugui semblar –fixeu-vos, dos condicionants– més aviat reiteratiu, per no dir pesat, seguir amb el tema capitalisme. Però no, no ho és pas. Recordeu que fa un parell de cartes recollia la concisa i contundent resposta de Christina Lagarde, directora-gerent del Fons Monetari Internacional, a la pregunta d’un periodista de com seria, des del punt de vista de l’economia mundial, el 2016. La resposta, recordareu, va ser: “Decepcionant”, i quan la vaig llegir, la meva conclusió de què Lagarde ens estava dient que els vells problemes sense solució estaven creant-ne de nous. Encara més irresolubles. I ja en tenim un. I gros.
Abans de seguir. Consti que tot el que es diu i dirà a aquestes cartes, està escrit partint de les premisses amb les que Lenin definia què era el marxisme: l’anàlisi objectiva de la realitat concreta. Una eina per abordar la realitat, la realitat concreta i sense apriorismes ideològics, si el que es vol és arribar a entendre-la. Encara que el resultat d’aquesta anàlisi no responguin a allò que hem previst, o que ens agradaria que fos. No és heroic, però sí precís.
També parteix, d’una manera més àmplia, d’una idea que em ronda fa ja molt de temps i sobre la que vaig treballar, inútilment, cal dir-ho, per un col·lectiu. Una idea que respon a una observació que Karl Marx fa al Pròleg de la Contribució a la crítica de l’economia política, observació que diu que: “cap formació social no desapareix abans que es desenvolupin totes les forces productives que hi caben dins d’ella”.
Sense fer esdevenir qualsevol afirmació de Marx en paraula sagrada, és una observació important en aquest moment de sistemàtiques i seguides crisis a les quals el model econòmic, polític i social existent, el mode de producció definit com capitalisme, no sembla, a diferència d’altres grans crisis donar cap mena de resposta que porti a superar la situació. Molt menys solucions. I anem per un, i gros, nou problema que ha saltat aquests dies. El de l’espai Schengen. Comencem pel començament
La situació de la Unió Europea
La Comunitat Econòmica Europea, creada el 1957 pel Tractat de Roma i de la que la UE és la continuació, era un projecte ambiciós, més del que podia semblar pel seu nom, iniciat en un moment en què importants països europeus encara s’estaven llepant les ferides de la devastadora guerra que havien patit, uns a un bàndol i altres a l’altre, i que el havia enfonsat en una veritable situació de pobresa, uns, i de veritable misèria, altres.
El gran objectiu era superar i eliminar les principals causes dels conflictes econòmics i territorials entre França i Alemanya –en bona part les regions fronteres productores de carbó i d’acer– que havien portat a tres guerres en menys de cent anys. Les dues darreres generalitzades i amb conseqüències devastadores per Europa. Partint d’aquesta iniciativa, la qual ja havia començat amb l’intent de Luxemburg, Bèlgica i Països Baixos, el Benelux, la idea original del Tractat de Roma anava més enllà del simple tractat comercial. D’un simple mercat comú. Hi havia també la de formar un espai supranacional, en el que les velles nacions-estat creades per les revolucions burgeses –perquè la nació-estat és una creació ben moderna– anessin més o menys dissolvent-se dins d’un espai molt més gran.
Un espai amb legislacions comunes, i per tan amb caràcter polític. Sense fronteres creades per guerres guanyades pels uns i perdudes pels altres… Amb tots els seus errors la cosa ha funcionat, val dir-ho. De la misèria d’aquella postguerra es va passar a un ràpid desenvolupament econòmic que va crear una ampla base de classes mitges que incloïa grans sectors d’assalariats. I el més llarg període de pau que hi ha hagut possiblement mai en tota la història europea, ha estat entre 1945 i ara mateix. I les dues úniques guerres hagudes en territori europeu, la primera a l’antiga Iugoslàvia i ara a Ucraïna, han estat tot just més enllà de les fronteres de la UE. Són fets concrets i objectius.
Un element central de la construcció de la UE va ser l’acord que es coneix com espai Schengen, el qual permet la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers, de manera que de fet, a molts antics espais fronterers els vells edificis de duanes i de control han en la pràctica desaparegut o són una mena de curiós i sovint rònec monument a un passat… que torna. I cal dir-ho així, perquè en el món de la realitat concreta, les velles fronteres han tornat a aparèixer. A fer-se efectives. A crear llargues cues de viatgers, i de camions carregats de mercaderies, que no paguen aranzels, però sí consumeixen carburant i temps d’espera.
Les anàlisis que s’han fets dels costos econòmics d’aquesta tornada del control als un dia desapareguts passos fronterers, parlen de cent mil milions d’euros si com ja s’ha començat a dir durés un parell d’anys. Catastròfic si s’allargués més. I la raó de fer-ho és controlar la possible circulació de poc més d’un milió de refugiats que han arribat. Una simple gota d’aigua, en termes quantitatius, dins dels més de cinc-cents milions que som la població total de la Unió Europea. Que a més és l’espai polític-geogràfic més ric, en quan a repartiment de la riquesa interna, d’arreu del món. Per la qual cosa, aquestes refugiats no presenten cap risc especial per nosaltres, per més que ja comencin a ser usats així per diferents governs europeus
Un model que fa aigües
El problema és, i no m’aparto del motiu central d’aquesta tanda de cartes, que el que passa és que comença a no ser possible que aquesta allau d’emigrants, refugiats, fugitius o com vulguem dir-ne pugui ser acollit de manera normal, com sí que van ser acollits a molts països d’Europa altres centenars de milers d’emigrants africans, asiàtics i americans entre els anys vuitanta i noranta. I no ho és perquè la situació del model econòmic existent ara mateix a la UE està sota mínims. Diguin el que diguin, l’atur creix arreu. Els llocs de feina es precaritzen. Els salaris baixen. El conjunt de serveis d’aquell estat del benestar que era únic al món, està fent aigües. Posseir la ciutadania europea no és cap assegurança de drets socials en el país propi, molt menys si estàs en altre component de la UE.
I és aquí, amics i amigues, quan arribem a la gran pregunta. On, en quina situació està el capitalisme? Jo, i la Mercè –la meva senyora, ja sabeu–, que no acceptem cap dogma, ni de fe ni ideològic –i perdoneu la redundància, ja que sovint la fermesa ideològica no és altra cosa que el refugi d’una fe irracional–, sí que acceptem i assumim un. Un de sol. El capitalisme no és etern. És, forma part, d’un període de la humanitat, i ha aportat coses molt bones. A uns i pocs espais, però. Una petita part de la humanitat s’ha beneficiat d’ell. De les societats basades en el mode democràtic burgès. La teoria, ja parlaré de Francis Fukuyama, era que aquest model aniria ampliant-se, estenent-se, fins portar la felicitat al conjunt de la humanitat. Però ara sabem que era un teoria falsa, perquè aquell espai de felicitat no sols no s’ha estès, sinó quemés aviat s’està reduint. I Schengen pot ser un símptoma quan no una conseqüència. I les lleis que ja es preparen a França o el Regne Unit i altres països, un resultat.
S’estancarà el capitalisme, eliminant bona part de les seves conquestes a fi de sobreviure? Està arribant al límit del seu desenvolupament de totes les seves forces productives? Per la qual cosa, ja no té capacitat de renovar-se, de recuperar-se. Aleshores, si és així, no estarem nosaltres en la mateixa situació que estava el jove Fabrizio del Dongo? El personatge d’Stendhal que citava a la 9a carta. Aquell que assistia a la derrota definitiva del seu heroi anant amunt i avall perdut en una batalla, la de Waterloo, sense entendre res del que estava passant al seu costat o al seu davant. A ell mateix. Com tampoc no ho entenien els simples soldats que prou feina tenien en atacar o defensar-se segons se’ls manava. Ni els fidels veterans de la Guàrdia Imperial. Ni els orgullosos mariscals i generals. Ni possiblement el mateix emperador.
Penso que podria ser que ara també estiguéssim immersos, de manera molt menys heroica evidentment, en una situació semblant. Que milions d’assalariats que veuen minvar el seu sou i les seves condicions de treball i no protesten no sigui que els fotin fora; que gent que de bona fe que creu en la bondat del capitalisme, que aquest tornarà a triomfar i que aleshores nosaltres, els de sota, tornarem a lligar els gossos amb llonganisses; que vosaltres, amigues i amics, ijo i la Mercè, i els vells camarades de velles batalletes perdudes que malgrat tot seguim pensant que la història avança cap endavant, per més que massa sovint sigui lícit dubtar-ho… I també que els Fainé, els Botín, les Merkel el president del Banc Central Europeu, el dels EUA i el president del govern suïs, que ningú no sap ben bé qui és i molt temo que té un immens poder i la senyora Lagarde, estem immersos dins d’una immensa batalla, amb víctimes, ferits i morts, reals, i anem amunt i avall sense acabar d’adonar-nos-en què és el que està passant
I és per això que canvio el titul general d’aquest seguit de cartes, que reconec era més aviat desafortunat..
I prou per avui. Rebeu, com sempre un cordial salut, i fins a dimecres vinent si no hi ha cap contingència inesperada. Amicalment
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!