Castell de somnis de Francesc Aguilar

Espanya és un veritable desastre en la planificació i gestió dels aeroports. Dels 52 aeroports, 44 no són rendibles, sols 8 ho són. Hi ha 13 amb resultats operatius negatius, encara que amb un alt volum de passatgers o càrrega i que operen rutes nacionals i internacionals importants en general.

L’aeroport de Castelló, anomenat pel mateix Carlos Fabra als seus néts com l’”aeropuerto del abuelo”, a més de no rendible és absolutament inútil abans de ser posat en marxa, a excepció feta dels conills que se’l mengen, el seu director que cobra un bon sou de 84 mil € a l’any o de l’art de Joan Ripollés que s’ensenyoreix només arribar al lloc.

Efectivament, a l’”aeroport de l’abuelo” et dona la benvinguda un bunyol de metalls molt treballat amb un cost de 300.000 € per al contribuent, que domina aquest paisatge eixut i solitari. Aquest Carlos Fabra colossal que ens “regala” el geni del Ripo, que amb mig donut ciclopi farà cames de corb; a sobre, uns braços tentaculars que ens ofeguen la cartera, ens trauen l’honor i la vida, i amb un “te quiero un huevo” fa un caparrot quadrifront que amb qualque ull tancat ho controla tot i no se’n perd ni una.

I avall, Torreblanca envellint i amb gent esperant que se’ls pague per les que eren les seves terres (ara sense tarongers), perquè s’havien de fer camps de golf, etc. Espero que en un futur aquestes 20 tones siguen reciclables i puguem separar els diferents metalls per a un ús més profitós.