Aquell diumenge a la tarda sortiria a passejar amb la Paulina, que el va arreplegar a casa i la mare li va donar diners per anar al cine. Era la primera vegada en la seva vida que el Cesc anava al cinema però no li va costar entende allò que veia.
Es van seure al pati de butaques i van veure el NoDo i una pel·lícula bèl·lica en blanc i negre. Eren al final dels anys cinquanta, segurament sobre la segona guerra mundial. Es va quedar impactat per la mort dels soldats i l’agonia i últimes paraules d’un dels protagonistes. La mort apareixia com un càstig terrible. I majoritàriament per als dolents de la pel·lícula.
Al dia següent va explicar a la mare allò que havia vist al cinema i com els dolents morien a la pel·lícula i la resta vivien, van parlar de la mort i la mare li va explicar que la mort no és un càstig per als dolents, que tots morirem. Això li va produir una terrible impressió, una visió del món inesperada i un gran desfici.
Passats uns dies va pujar amb una amiga del carrer a casa. Van jugar amb les joguines i ho passàvem molt bé. De sobte es va parar i es va posar vermella, no podia respirar i Cesc va cridar la mare. L’amiga i ell teníem un caramel a la boca i ara ella estava ennuegada. La mare ràpidament la va agafar i li va obrir la boca. No veia res, se va seure amb ella amb els ulls esbatanats i boca avall li va ficar el dit fins que el caramel li va sortir disparat al terra.
La mare havia salvat la vida a la nena, les veïnes van acudir a veure que havia passat amb tants crits.
L’amiga ja no jugaria més aquell dia, però Cesc havia sentit que la mort era més propera i quotidiana que s’imaginava quan la va descobrir al cinema.