“Una llovizna de sangre moja la cara del pueblo” (Quilapayun)
Ahir anàrem amb Claudio al Cementerio General de Santiago. Arribem en metro a l’estació Cementerios que ens deixa a la porta de l’entrada per Avenida Recoleta.
Santiago té uns 6 milions d’habitants i en aquest recinte hi ha uns dos milions de persones sepultades.
A primera vista s’entén que hi ha una relació diferent dels xilens amb la mort. El cementeri està habilitat per al transit quotidià dels vius: màquines de vending, venedors de xocolatines, de flors… Visitem el cementeri la vespra del dia de la mare a Xile: tenen tradició de visitar el cementeri en aquesta data per això hi ha tanta gent.
Arribem al patio 102 a la tomba de Violeta Parra carregada de flors com correspon a un dels mites de la cultura xilena. Una folclorista cabdal en la recuperació del folclore i fundadora de la música popular xilena. L’any 1967 l’autora de Gracias a la vida es va treure la vida en una profunda decepció i per un desengany.
Continuem caminant fins arribar al Memorial a los Detenidos Desaparecidos: noms, molts noms, massa noms.
Veiem la tomba de Julio C. Oliva, el seu fill va organitzar la funa contra molts dels assassins de la dictadura (a Argentina i Uruguai es diu escrache. Feien recollida d’informació i posteriorment marxes als barris on vivien per fer saber als veïns que convivien amb un assassí. L aidea és que: “Si no hay justicia, hay funa“.
Els nostres passos ens porten al Patio 29 on estan els NN (No Name) Una fossa comuna dels assassinats després del cop d’estat de 1973: 126 cossos en 107 tombes. Quan Pinochet va ser consultat per aquest fet va respondre: “…que economia tan grande”.
Molt a prop trobem el nínxol de Victor Jara, un nínxol com qualsevol dels més humils. Pintat de roig i envoltat de flors i missatges d’estima. Aquest nínxol que he vist mil vegades en fotos i ara està davant de mi, és real, dóna testimoni de la barbàrie del terrorisme d’estat a Xile. “canto que ha sido valiente simpre serà canción nueva”.
Jara comparteix amb l’espai amb Sergio Ortega, el compositor de Venceremos junt a Claudio Iturra, l’himne de la Unidad Popular.
Encara tenim una darrera visita al cementeri, en aquest cas és una visita institucional: Salvador Guillermo Allende Gossens President de Xile entre el 4 de novembre de 1970 i l’11 de setembre de 1973. Amb la inscripció d’un fragment del darrer discurs [audio] del president al seu poble: “Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.”
>
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!