Per si quedava cap dubte al respecte, ZP ho ha dit ben clar: PSC = PSOE [vegeu notícia i notícia]. I s’ha acabat el debat, fals debat al meu entendre, sobre la veritable identitat dels socialistes catalans: “El PSC som nosaltres. Com voleu que m’amenaci a mi mateix?“, sembla ser que va etzibar el quefe ZP.
Els escarafalls d’Iceta quasi-amenaçant amb no se sap ben bé què, els límits que el President Montilla diu que té la seva paciència (em fa l’efecte que n’haurà d’encarregar una mica més al tió de Nadal), les boutades del Conseller Castells, marejant la perdiu dia sí i dia no, tot això ja s’ha acabat, el seu cap polític ens ha aclarit el significat de l’eslògan La Catalunya que sap on va: que no se sap si saben on va, però és indiscutible on la porten: a Espanya de cap i a marxes forçades. Finançament a finals d’any? Ja fa riure això: se’ns han rifat a tots, l’un darrere l’altre i aquí no passa res. Estan incomplint una llei i aquí no passa res. Res de res. Bé, res de res, a banda que tothom xerra pels descosits perquè,… com era allò? Paraules i no fets?
Aquí tothom ens estova: denúncia al diputat Tardà per bocamoll mentre el senador Fraga, un altre bocamoll, se’ns pixa al damunt i no passa res; Espanya juga brut amb el tema seleccions esportives (amb l’ajut de quintacolumnistes catalans en molts casos) i els nostres responsables polítics de la cosa no se sap on paren; els repetidors de TV3 al País Valencià van caient l’un darrera l’altre, el ministre del ram ve a dir alguna cosa com ara “i a mi què m’expliquen?“, mentre que el nostres responsables del tema… vagi vostè a saber!; se’n va mig govern de viatge al Japó a veure si convencen els d’allà que no tanquin tanta empresa ni acomiadin tanta gent, per a que, en tornar, les transnacionals d’aquell país comencin a desgranar EROs…
Un Parlament de fireta, un Govern de pixarrelles, una classe política mediocre i sovint mesella, una societat esgotada i farta de tot, els problemes que hi ha, i els que vindran, arran d’una crisi econòmica i de confiança en el sistema financer que deien que no era tal crisis però que sembla que sí que ho és…: aquest és el capital amb què compta el país per encarar els reptes que se’ns presenten. Ben poc capital, la veritat. I el més trist, és que ningú sembla saber què cal fer o quina direcció cal prendre per a solventar-ho. Jo, ho reconec, no en tinc idea, però és que tampoc ningú me n’ofereix cap de nova. Ara que s’acosta el dia de Nadal, començo a pensar que el país és escatològicament semblant a un grandíssim tió!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vols dir que el diputat Tardà és un
bocamoll? Ja em cago amb la mare que va parir a tots aquests del
toro. A veure si comencem a esmolar ben bé les eines.
Potser si que el Tardà és un bocamoll però amb tantes provocacions dels espanyols tal vegada encara diu poc. Almenys ell es fa sentir i no com els que manen al seu partit.