Doncs, au, ja està, termini esgotat i sense acord: el PSC ho troba “insuficient”, ERC ho troba “inacceptable”, CiU pensa que és “tramposa” i, fins i tot, el PP diu que és un “engany”. Si la proposta és insuficient, inacceptable, tramposa i un engany vol dir que és rebutjable, oi? Per tant, no hi ha acord i el govern espanyol segueix incomplint a posta una llei “orgànica” aprovada pel seu parlament i refrendada pel vot popular de la ciutadania catalana. Tampoc esperàvem gaire cosa més, veritat? O sí? Com que no tenim (mai l’hem tingut) cap pla B, ara ens tocarà plànyer-nos. Acabarem, a ben segur, optant de nou per la política de peix al cove que tant de mal ens ha fet en el passat: tal com està el pati, a veure si en podem treure el màxim i a esperar una altra ocasió en què els fats ens siguin més favorables. El problema, tanmateix, és que els fats mai ens seran favorables… només cal repassar les hemeroteques!
No ens volen (en cap de les accepcions de terme) però tampoc no ens deixaran marxar. Els nostres líders(!?) polítics estan més ocupats en guardar la seva cadira o en veure com n’aconsegueixen una que en preparar el país per a fer una passa endavant, l’única possible després del desori dels darrers anys que ha posat en evidència les vies autonomista i federalista: una passa endavant per iniciar de manera decidida, sense dubtes, la via cap a l’estat propi. Estat que es contrueix governant, sí, però també deixant de fer-ho si les parelles de ball al govern no estan per la feina. I sembla evident, si no ha estat evident sempre, que no ho estan, per la feina. I és que el sistema els va a favor: cada cop que hi hagi eleccions espanyoles, els ciutadans de Catalunya es veuran abocats al mateix dilema, PP o PSOE, i no tinc cap dubte que sempre optaran pel mal menor. Si no és…
Si no és que canviem el sistema o les regles de joc, o si no és que, per exmple, algú ens ofereixi una alternativa independentista (deixeu-me que arraconi d’una vegada l’eufemisme “sobiranisme”) creïble que, malauradament, no sembla ser al damunt de la taula en un moment en què, ves per on, totes les enquestes dels darrers anys mostren un increment gradual de l’independentisme social. La feina, doncs, hauria de centrar-se en fer evolucionar aquest sentiment de base cap a una clara voluntat política d’alliberament nacional. Ningú diu que serà fàcil però si no ens hi posem… malament rai!
Acaba un any que s’ha de mesurar pràcticament en guanys zero: finançament, aeroports, rodalies, seleccions, traspàs de competències… i encara queda pendent la sentència de tribunal constitucional (de la seva constitució, esclar!) que acabarà de reblar el clau, però sí: aquest any ja s’acaba. L’esperança, que diu que mai no hem de perdre, és que l’any entrant les coses vagin diferent i que el país recuperi l’ànim i, de mica en mica, vagi posant les coses a lloc. Arriba el moment en què potser l’única confiança la podrem dipositar en allò que hem anomenat la societat civil perquè, pel què fa a la resta… en fi!
Ep!, i tanmateix bon any nou a tothom!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!