Finalment, capital català (privat i públic) ha assolit una posició majoritària a Spanair. Això és ja cosa sabuda, esclar, per tothom que estigui una mica pendent dels mitjans de comunicació. I, si la gestió es porta de manera adequada, ha de ser quelcom positiu per al país, ningú no ho dubta, malgrat les reticències que molts (jo mateix entre ells) han expressant pel que fa al diner públic invertit en una operació d’aquestes característiques. Entenem-nos, per una banda ja em sembla bé que s’hagi impulsat des del sector públic però penso també que, si les previsions de recuperacióde l’aerolínia es demostren certes, aquest capital públic n’ha de desaparèixer, tan paulatinament com es vulgui, però ha de sortir de l’accionariat.
Aquestes consideracions prèvies m’han sortit un pèl llargues ja que, de fet, volia parlar no tant de l’operació econòmica en ella mateixa sinó, més aviat, d’algunes reaccions que s’estan desfermant els darrers dies, com ara la notícia que tant el Gremi de Restauradors de Barcelona com la Confederació de Comerç de Catalunya estiguin estudiant quines fórmules poden utilitzar per tal de participar, en major o menor mesura, en aquest 80% controlat des de casa nostra. També em sembla interessantíssima la reacció irada de la direcció d’Iberia expressada ahir per boca del seu president Fernando Conte: es veu que la cosa els cou… i no poc, diria jo. Els cou perquè pot revifar-se un competidor seriós, els cou perquè Spanair pot ser un element (econòmic i quasibé polític) bàsic en el desenvolupament futur de l’aeroport del Prat i els cou perquè és una cosa que ells no controlen.
Pot semblar diferent, però estic segur que les dues reaccions van lligades en certa manera: la primera pot suposar, ves per on, que la compra de Spanair hagi despertat la vena emprenedora (ja no diria que patriòtica, no goso dir tant) de l’empresariat català que, per una vegada, ha estat capaç de passar de les paraules boniques al fets; la segona perquè és evident que aquesta operació de compra no ha fet gens de gràcia a segons quines instàncies estatals. A veure, que es queixi Iberia de la participació de capital públic quan el seu principal accionista es Caja Madrid, controlada pels poders autonòmics i locals de la “capital del reino”… ja té conya la cosa! Si alguna cosa ens han ensenyat, precisament, és com es pot beneficiar un aeroport (Barajas) en detriment d’un altre (El Prat) tot utilitzant una companyia aèria (Iberia).
No és estrany doncs que la compra de Spanair posi nerviós a més d’un, en especial al Sr. Conte i als qui el mantenen de president d’Iberia. Tot plegat hauria de suposar un clar missatge a la nostra societat en el sentit que encara hi ha possibilitats de fer coses diferentment de com s’han fet anys enrere (a veure si una cosa tan poc èpica com és una compra accionarial farà que el país es desvetlli?). I tot plegat també hauria de suposar un altre missatge per a aquells que es queixen d’aquesta operació econòmica: després d’abandonar el Prat, de menystenir els ciutadans d’aquest país frenant el desenvolupament del nostre principal aeroport per tal de beneficiar el de Barajas, ara que et revifa un competidor, ja és massa tard: tard per a queixar-te, tard per a que et fem cas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense un control català de l’Aeroport del Prat, l’aventura de Spanair té tots els números per fer fallida. Ja se n’ocuparà AENA.