Amb una sincronia que va més enllà de la concidència temporal, aplegant també la coincidència espacial, llegia al diari Avui d’ahir, tres articles escrits per tres dones, amb unes anàlisis i opinions del moment actual prou colpidores i agudes com per poder-me resistir a reproduir-ne alguns paràgrafs.
Pilar Rahola, a l’article La revolta necessària, escriu: “Amb sinceritat – i amb reconegut dolor, ateses les esperances de molta gent -, crec que estem vivint un dels moments més agressius contra Catalunya que es recorden en democràcia. És una agressivitat subtil, (…). A diferència d’altres moments de soroll barroer i traç gruixut, com, per exemple, el del segon mandat d’Aznar, el d’ara és un moment de somriures còmplices, bones intencions, amics i col·legues a banda i banda del pont aeri, i ensucrades promeses. (…) En aquesta tessitura, la principal feblesa de Catalunya és la suma de partits amb “consciència nacional” que esdevenen còmplices de la situació i callen, atorguen o, com a molt, rondinen una mica, llancen algunes expressions fatxendes a l’aire – no fos cas que no semblessin de Ripoll – i mantenen la cadira i el cotxe oficial.”
De la seva banda, Isabel-Clara Simó, a l’article Obsessos, escriu: “A l’Estat espanyol, però, les energies no es gasten en allò que cal sinó en altres qüestions, tot i que cal preguntar-se per què. (…) És a dir que la “unidad” de Espanya és el primer pensament que tenen govern i oposició en una crisi gravíssima, per ara sense sortida.”
Finalment, Patricia Gabancho, a l’article La caseta del gos, ens delecta amb el següent paràgraf: “Jo voldria que els defensors del catalanisme clàssic donessin una raó, només una, per justificar les ganes de romandre dins d’Espanya. Castells no ho fa. Demana lleialtat a l’Estat. Però no hi ha ni lleialtat ni igualtat. Espanya està construint el seu palau. Catalunya somiava tenir-hi habitació pròpia, però quan hi hem arribat amb els mobles (llegeixi’s projectes i ambicions) descobrim que Espanya ens ha assignat la caseta del gos. Ara hem de triar si tirem per la borda els mobles que no ens hi caben o marxem a construir els nostre propi palau.”
Què més es pot afegir a tot això, si no és que a vegades penses que és una llàstima que només puguem votar aquella gent que els partits han decidit que vagin a les seves llistes electorals?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!