Al cap de més d’un any i mig

Doncs sí, al cap de més d’un any i mig m’hi torno posar: no sé si en tornaré a ser assidu o bé en seré esporàdic, però aqui estic avui. M’hi torno a posar perquè ja fa dies que li dono voltes a algunes qüestions i he conclòs que ni el fèisbuc ni el piulador no em són prou còmodes per a posar tot això per escrit. I és que, d’un temps ençà, dins d’allò que en podríem dir l’independentisme històric, sento a parlar amb insistent freqüència dels nouvinguts a l’independentisme. I en sento parlar, en el millor dels casos, amb certa condescendència però també algun cop amb una mica (o molt!) de menyspreu. 

Que “no tot va començar a Arenys de Munt” és una veritat com una casa de pagès: jo mateix, per exemple, a mitjans dels anys 70 ja sortia a pintar parets amb els companys més ganàpies del Front Nacional de Catalunya i, abans que jo, molts altres ja hi eren, oi tant que sí! Ara bé, sí que cal reconèixer que tot el procés de les consultes populars ha tingut la doble la virtut de remoure consciències i fer que molta i molta gent surtís de casa per a participar, amb diferents graus d’implicació, en el moviment d’alliberament nacional. I molta d’aquesta gent que dèiem segueix mobilitzada en àmbits diversos com pot ser, per citar-ne només el de creació més recent, l’Assemblea Nacional Catalana.

He sentit a dir que gran part dels acabats d’arribar a l’independentisme són “una colla de passerells” o bé que “no tenen cap experiència i no saben res de res“. Home (o dona), què voleu que us digui… suposo que jo, i m’imagino que molts altres també, quan vaig començar la meva militància també n’era de passerell, perquè experiència, el que se’n diu experiència… gens ni mica! És ara, al cap de tants anys, que començo a saber alguna cosa i no us penseu, que tampoc no massa, que sóc una mica ruc i tossut, jo.

A bona hora!“, és una altra que se sent a dir sorneguerament quan algú, tampoc no cal que sigui una patum o un famoset, fa saber que ha vist la llum i que ara advoca per la independència. Doncs, sí: a bona hora! Perquè si, arribat el dia, ens acollim a les condicions imposades a Montenegro pel seu referèndum d’autodeterminació, caldrà que vagi a votar el 50% del cens i caldrà també que un mínim del 55% dels vots emesos siguin afirmatius, oi que sí? Aleshores, doncs? Tant de bo puguem dir “A bona hora!” a un major nombre de conversos cada dia, perquè, no ho hem d’oblidar, quan arribi el moment els necessitarem a tots i cadascun d’ells. No ens cansem de dir que cal tenir la majoria social per assolir la llibertat nacional: doncs aleshores no posem pals a les rodes als nou vinguts a la lluita, ja hi hagin arribat per motius econòmics, polítics, culturals o simplement emocionals.

Potser m’equivoco, però em fa la impressió que, tots plegats, estem una mica gelosos del ressò que hi ha quan una gran patum nacional (o una patumeta local) surt de l’armari i crida a quatre vents: “ei, que sí, que us he de donar la raó, que jo ara també vull la independència” o bé “eh, que sapigueu que tota la vida he estat independentista però que ja no me n’amago“. O, aneu a saber, potser és que ens sentim bandejats, menystinguts, sense que se’ns reconegui que tots aquests anys hem estat nosaltres els qui hem brandat l’estelada i mantingut encesa la flama. O potser és una mica de tot plegat, o potser són altres coses que ni se m’acudeixen ni puc imaginar…

Acabo, que ja m’estic allargant més del que volia: benvinguts siguin en tot cas tots aquells que s’han incorporat al moviment al llarg dels últims temps i, també, benvinguts aquells que s’hi aniran incorporant just fins el dia abans que proclamem la independència. Perquè, si voleu que us ho digui, ja fa molts mesos que he anat interioritzant i assumint que, malgrat la nostra història i el nostre bagatge (personal i col·lectiu), quan arribi el dia de proclamar la independència, qui sortirà al balcó no serà pas un de nosaltres, a ben segur que no. Per sort o per dissort (segons com s’ho miri o s’ho prengui cadascú) i per més greu que ens pugui saber, qui sortirà al balcó serà un (o una) d’aquests neoindependentistes. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *