LA PELL DE BRAU

Des del pacte de la Moncloa entre Mas i ZetaPe, de tots i totes és sabut que la relació personal entre Artur Mas i Duran Lleida és cada dia més distant, traduint-se aquesta en una creixent tensió interna dins de la federació de Convergència i Unió.

Si a més a més li sumem el fracàs electoral liderat pel tàndem Mas-Madí, crec que és normal que Josep Antoni Duran i Lleida anheli nous horitzons i es deixi estimar per altres cants de sirena.

Les proppassades eleccions nacionals han començat a definir el terra electoral de CiU, la qual manté un coixí de prop d’un milió d’electors (1.024.425 el 2003 i 935.756 el 2006) d’entre els que s’hi troben un fidel gruix de votants democristians. Aquests resultats els permeten moure’s entre els 46 i 48 escons, sempre amb permís de l’abstenció, és clar, la qual ha esdevingut un factor decisiu a l’hora de configurar l’arc parlamentari català. 

Vists els resultats de les altres formacions polítiques, en què el PP de Catalunya ha mantingut el seu terra electoral (14 escons) i el nou Govern d’Entesa i Progrés, no només suma (70 escons), sinó que ha començat a demostrar que té ganes de fer-ho bé i que podria perpetuar a CiU a l’oposició per unes quantes legislatures, crec que és  normal que l’executiva nacional d’Unió es replantegi el seu futur polític i posi sobre la taula la possible escissió de Convergència per poder refundar-se a sí mateixa.

Tenint present que:

1. L’únic espai on Unió Democràtica pot créixer com a formació política és el de centre-dreta, i que aquest, avuí per avuí, és compartit amb Convergència i el PP.
2. Sense oblidar l’efecte Ciutadans que desdibuixa l’arc parlamentari i ens dur a la necessitat de reordenar-lo seguint una lògica d’afinitats.
3. Davant la radicalització del discurs de Convergència i la deriva ideològica del partit liderada per Artur Mas i el seu equip d’incompetents.
4. Veient que el discurs moderat i regionalista de Josep A. Duran i Lleida qualla en certs sectors de la dreta catalana i els seus esforços personals per adquirir una notorietat més pronunciada en el marc de la política espanyola són creixents.
5. Així com cal tenir present que en els darrers anys el flux de militants entre UDC i el PPC ha estat força constant.

Crec sincerament que no seria d’escabellat pensar que Unió i el nucli moderat del Partit Popular català (Piqué, Nebrera, Dolors Nadal, Mª Dolors Monsterrat, Josep Enric Millo, Pere Murell….) es refundessin en una sola formació política sota el nom d’Unió Democràtica de Catalunya, recollint finalment el testimoni de la Lliga Regionalista d’en Cambó.

Per acabar d’ordenar aquest espai, el nucli dur del PP català passaria a engrossir les files de Ciutadans, esdevenint la plataforma del PP a Catalunya i alliberant-ne del llast català al Partido Popular Ejpañol.

Dit això, l’arc parlamentari quedaria configurat per les següents formacions polítiques: PSC/PSOE, Esquerra, IC formant el bloc de centre-esquerra, UDC i CDC el centre-dreta i Ciutadans la ultradreta.

Caldria doncs veure quina seria la resposta de l’electorat davant d’aquest nou marc polític, si Convergència Democràtica de Catalunya serà capaç de sobreviure-hi o pel contrari esdevindrà un partit residual amb tendència a desaparèixer, i si finalment Unió es convertirà en el partit de referència de la dreta al nostre país.

És una teoria, però cada dia que hi penso, prèn més força. El debat està servit.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!