LA PELL DE BRAU

Un article d’opinió del periodista Vicent Sanchis, senzillament molt bo. Si el voleu recuperar, tot i que està transcrit íntegre aquí, podeu llegir-lo a l’hemeroteca del diari AVUI del diumenge 22 de març.

José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit complicar-se la vida a la curta en un intent desesperat de salvar-se-la a la llarga. El president del govern espanyol ha acceptat que Patxi López sigui investit lehendakari amb el suport explícit del Partit Popular. Podia haver triar l’opció més lògica i més fàcil. És a dir, podia haver acceptat que fos el PNB qui presidís el govern basc formant un govern de coalició amb el PSE – PSOE, recuperant la fórmula del lehendakari Juan Antonio Ardanza abans del pacte de Lizarra. Això li hauria garantit a Madrid un suport parlamentari mínim però fidel durant tota la legislatura. Envescat en l’estratègia que ell mateix va començar a segregar amb José María Aznar, Zapatero no pot aparèixer ara davant l’opinió pública espanyola com el responsable de mantenir els nacionalistes bascos al poder. Socialistes i populars s’han passat anys proclamant davant l’opinió pública espanyola que el PNB formava part “del problema”.Els han acusat a cor de tots els crims possibles per la gosadia d’haver format un front basquista que es va fer i desfer fa molt de temps. Permetre que el PNB continués al capdavant del govern basc hauria estat una contradicció que Mariano Rajoy hauria aprofitat fins al moll de l’os d’aquí a les pròximes eleccions generals.

Evitar el contacte amb el corrosiu nacionalisme basc va impedir també que el candidat del PSN – PSOE presidís Navarra amb el suport de Nafarroa Bai. Els nacionalistes bascos havien tret més vots que els socialistes, però van arribar a renunciar a la presidència perquè UPN no es mantingués al capdavant del govern foral. “Per Espanya”, doncs, el PSOE no va presidir Navarra aleshores i també “per Espanya” el PSOE presidirà el País Basc, qüestionant de retop la mateixa estabilitat del govern espanyol. Espanya i José Luis Rodríguez Zapatero són així.

Aquesta setmana al Congrés de Diputats se n’han pogut palpar les conseqüències. El PSOE ha perdut algunes votacions i ha hagut de rectificar algunes propostes per guanyar-ne d’altres. Que expliqui José Luis Rodríguez Zapatero com pensa consumir amb tranquil·litat tres llarguíssims anys de legislatura i com pensa també aprovar els pròxims pressupostos i els que vindran només amb el vot dels 144 diputats del PSOE estricte i els 25 del PSC.

És possible que Zapatero ja ho sàpiga, tot això. I és possible que amb aquesta intenció emboliqui fins a l’extrem l’erma discussió del  finançament. Sense una proposta que pugui acceptar el PSC, el PSOE es pot pensar que  desestabilitza el govern de José Montilla. Els socialistes a Madrid potser consideren que Esquerra Republicana saltarà del govern si manté la pressió. Després, la sentència del Tribunal Constitucional podria rematar la feina. L’avançament d’eleccions a Catalunya podria fer que CiU recuperés el govern i que el PSOE, a canvi de les contraprestacions necessàries, com un bon acord de finançament, es guanyés l’estabilitat necessària per governar Espanya. Coses del món aquell. Zapatero sacrificaria el PSC per no haver pogut sacrificar prèviament el PSE – PSOE.

Potser tot això explicaria també que el president Montilla proclamés amb solemnitat aquesta setmana que és ell qui convoca eleccions a Catalunya i que podria mantenir el govern fins i tot en minoria parlamentària. Afirmació arriscada. Si Esquerra arribés en algun moment a la conclusió que li és més car electoralment deixar el govern que continuar formant-ne part, l’actual tripartit les passaria encara més magres que Zapatero. Si Montilla fos capaç d’enrocar-se i mantenir el govern viu però enquistat contra la majoria del Parlament, la Generalitat demostraria que, en efecte, no passa de ser una trista diputació provincial.

Però al remat també podria ser que totes aquestes especulacions fossin excessives. Potser José Luis Rodríguez Zapatero frena el finançament i tortura els socialistes catalans senzillament perquè tracta de demostrar que mana ell. Perquè no accepta “xantatges” de ningú. I menys de Catalunya. I perquè considera que tant CiU com el PNB acabaran dosificant-li el suport que necessita al Congrés a canvi de quatre euros i algun copet a l’esquena. Zapatero ha demostrat que també és capaç de pensar tot això.

Al final i per allò d’acabar amb el toc d’humor necessari, convé recordar aquella divisa electoral del PSC tan ben trobada: “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”. Amb un afegit: “I perd Montilla”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!