EUROTOPIA

Avui, 6 de setembre, es troben a Madrid els governs d’Alemanya i Espanya, acompanyats d’un nodrit grup d’empresaris, i on segur parlaran sobre les condicions per poder atorgar més ajudes financeres a Espanya o al seu sistema bancari.

En els dos costats s’ha elevat el to en els últims mesos i és amb gran expectació, Espanya espera ara la decisió que prendrà el Tribunal Constitucional alemany, que és crucial, el dia 12, sobre la conformitat o no del rescat europeu i les obligacions derivades per als alemanys.

A Alemanya creix la crítica contra la suposada “mentalitat de festa” dels espanyols, els mitjans a Espanya cada vegada són més negatius amb la suposada duresa de la cancellera Merkel.

Pensem que la situació és molt més complexa del que presenten ambdós
governs i la majoria dels mitjans.

Espanya no és Grècia, però Espanya pot ser un pacient crònic si Alemanya, juntament amb Europa, no contribueix a solucionar els seus veritables problemes.

Espanya no hauria de rebre més diners sense que es canviï a fons el sistema polític i econòmic, avui en mans d’una oligarquia política aliada amb la oligarquia econòmica i financera, i sense que s’augmenti la participació ciutadana real en les decisions polítiques.

Per no perpetuar la crisi i endeutar els espanyols durant generacions, el Govern espanyol ha de reformar a fons l’administració de les comunitats autònomes i els ajuntaments, majoritàriament en fallida i completament  fora de control, sotmetent a referèndum el model d’Estat.

Aquest tema és la clau del futur d’Espanya, perquè les regions, ajuntaments i diputacions són els responsables dels dos terços de la despesa pública, 234.000 milions davant a 118.000 l’Estat el 2011, excloent la Seguretat Social -23.000 milions-, i aquest despesa es realitza en condicions de descontrol, malbaratament i corrupció totalment inacceptables.

Les raons veritables de la crisi del país, d’acord amb el que s’ha dit, res tenen a veure amb salaris massa alts, un 60% de la població ocupada guanya menys de1.000 euros/mes, pensions massa altes, la pensió mitjana és de 785 euros, el 63% de la mitjana de la UE -15, o poques hores de treball, com s’ha transmès de vegades des d’Alemanya.

A Espanya tampoc li falta talent, ni capacitat empresarial ni creativitat. Té grans pensadors, creatius, enginyers, metges i excel·lents gestors de primer nivell.

La raó de la malaltia d’Espanya és un model d’Estat inviable, font de tot nepotisme y de tota mena de corrupció, imposat per una oligarquia de partits en connivència amb les oligarquies financera i econòmica, i amb el poder judicial i els organismes de control al seu servei.

A Espanya no hi ha separació de poders, ni independència del poder judicial, ni els diputats representen als ciutadans, només als partits que els posen en una llista.

Tot això porta també a una economia submergida que arriba al 20% del PIB i que frena la competència, l’eficàcia i el desenvolupament del país.

A més, resta recursos amb els que podrien finançar educació i sanitat.

Les ajudes per a Espanya, igual que per a altres possible candidats de rescats, no han d’anar a bancs ja gairebé en fallida i fortament polititzats.

A la CAM, el Govern ha compromès 16.000 milions de diners públics en lloc de tancar, en Bankia, 23.000, i l’Executiu acaba de donar-li 5.000 milions urgentment per cobrir pèrdues en comptes de tancar-la, i a més de forma tan estranya que desperta tot tipus de recels.

Per què s’ha utilitzat els diners dels espanyols (FROB) en lloc d’esperar els fons de la UE?

És lícit suposar que la raó és la següent: els bancs no volen que la UE investigui els seus comptes.

Control estricte i dures condicions:

Ja el cas de Grècia ha demostrat que les ajudes europees han d’estar vinculades a un control estricte i condicions dures.

Aquestes condicions no poden només representar retallades socials o pujades brutals d’impostos, com fa ara el Govern de Mariano Rajoy amb l’excusa d’Europa.

S’ha de canviar més a Espanya que tallar despesa social, que de tota manera és molt més baix que a Alemanya, i hi ha altres despeses infinitament més rellevants que es poden eliminar.

A més, els casos de corrupció són tan escandalosos, fins i tot en el propi Govern, que un només pot arribar a una conclusió: els diners d’Europa no pot ser manejat per persones tan increïblement venals.

La passada setmana el ministre d’Indústria Soria – imputat també per corrupció urbanística a Canàries – va acusar el ministre d’Hisenda en el Consell de Ministres d’afavorir descaradament a l’empresa líder de renovables, Abengoa, de la qual havia estat assessor, en la nova regulació d’aquestes energies, que reben més de 7.000 milions d’euros de subvencions anualment.

I Rajoy, al qual va lliurar una carta probatòria, ni va dir ni va fer absolutament res.

No pot permetre per més temps aquest nivell de corrupció, i menys encara a 17 regions funcionant com estats independents, amb tots els organismes multiplicats per 17, des de 17 serveis meteorològics a 17 defensors del poble, amb 200 ambaixades, 50 canals de TV regionals en pèrdua, 30.000 cotxes oficials o 4.000 empreses públiques que donen feina a 520.000 persones, creades específicament per ocultar deute i col · locar a familiars i amics sense control ni fiscalització alguna.

En conjunt, uns 120.000 milions, equivalents al 11,4% del PIB, es malgasten anualment en un sistema de nepotisme, corrupció i manca de transparència.

I amb això s’ha d’acabar, entre altres coses, perquè ja no hi ha cales. Les últimes dades dels comptes públics coneguts la passada setmana són esgarrifoses.

El dèficit de l’Estat a juliol va ascendir al 4,62% ??del PIB, enfront de un dèficit del 3,5% compromès amb la UE per a tot l’any (del 6,3% incloent regions i ajuntaments).

Però el realment inaudit és que Espanya està gastant el doble del que ingressa: 101.000 milions de despesa a juliol davant 52.000 milions d’ingressos, i precisament per poder finançar el malbaratament de regions i ajuntaments, que no estan en absolut compromesos amb la consolidació fiscal.

El tema del dèficit públic és una cosa que frega la ciència ficció, i que il·lustra perfectament la credibilitat dels dos últims governs d’Espanya.

El novembre de 2011, el Govern va dir que el dèficit públic era del 6% del PIB, a finals de desembre, el nou Govern va dir que li havien enganyat i que el dèficit era superior al 8%, i que es prenia tres mesos per calcular amb tota precisió.

A finals de març, es va dir que definitivament era del 8,5%, i aquesta va ser la xifra que es va enviar a Brussel·les.

Dues setmanes després, la Comunitat de Madrid va dir que les seves xifres eren errònies i l’Ajuntament de la capital igual … el dèficit era del 8,7%.

No obstant això, la setmana passada l’INE va dir que el PIB de 2011 estava sobrevalorat i, amb la nova xifra, el dèficit era del 9,1%; l’endemà passat, València va dir que el seu dèficit era de 3.000 milions més, és a dir, que estem en el 9,4% i les altres 15 comunitats autònomes i 8.120 ajuntaments encara no han corregit les seves xifres del 2011. L’única cosa que sabem és que estan totes infravalorades.

El dèficit real del 2011 pot estar per sobre de l’11%, i el 2012 es aquest,  gastant el doble del que s’ingressa.

Com diu el Govern de Rajoy, “estem en el camí de convergència”. I és veritat … de convergència cap a Grècia.

Clarament, la jove democràcia espanyola té encara molts dèficits de representativitat i de democràcia que haurien interessar la cancellera Merkel i també a Europa, si volem evitar una Grècia multiplicada per cinc i salvar l’euro.

Això és el que ha fet possible el malbaratament massiu de les ajudes europees, amb una assignació absurda d’aquestes, tot i que aquestes ajudes han suposat una xifra més gran que la del Pla Marshall per tot Europa.

És frustrant que a causa d’aquest sistema oligàrquic nepotista i corrupte es destrossi el talent i la creativitat i que ara molts joves es vegin forçats a treballar fora, molts a Alemanya,

Aquesta situació ens ha portat a una distribució de riquesa que és de les més injustes de l’OECD.

L’antany forta classe mitjana espanyola està sent literalment aniquilada.

Resumint: no és una falta de voluntat de treball, com es pensa potser en alguns països del nord d’Europa, el que fa que Espanya pateixi la pitjor crisi econòmica de la seva història.

És un sistema corrupte i ineficient.

La crítica del Govern alemany i les seves condicions per a un rescat d’Espanya s’haurien de concentrar en la solució d’aquests problemes.

En cas contrari, només aconseguiran que una casta política incompetent i corrupta arruïni a la nació per a diverses generacions.

* STEFANIE CLAUDIA MÜLLER és corresponsal alemanya a Madrid i economista.