estirant del fil...

Declaració de principis insondable i desafiament obert de gest infinit, això passava al mig dels Països Catalans, entre Xàtiva i Barcelona, a principi del segle XXI. Allà on una generació de joves s’indagava en els vèrtex precaris del desencís, provava de recuperar a crits tot allò que li havien negat i descobria sense mapes un país petit que li havien mutilat, silenciat i amagat. Un país prohibit de cultures proscrites i, amb ell, les traces fèrtils del camí de tornada. Fou aleshores, en aquelles tangents de desconcerts, contradiccions i redescobriments, que va arribar en Feliu. I va arribar, fins i tot, a les mans. Amb el pes d’un somriure. I contra tot pronòstic del Poder: inutilitzant a viva veu l’amnèsia decretada pels gerents de tant d’oblit. Esmicolant els plans dels gestors de totes les impunitats. Veu tossuda i alçada, arrelada a les veus d’antic i les velles fondàries d’una condició humana capaç sempre del terrible i del sublim. Veu que anul·lava del tot el frau de la transició de la dictadura a la democràcia i esbotzava el model lobotòmic planificat -obediència deguda postmoderna, engolit prozac forçós en píndola i exili interior obligat- que van pretendre imposar-nos.

Fet i refet, perquè Feliu Ventura és també i sobretot la contracrònica resistent de l’altre País Valencià. Aquell que s’ha revoltat contra un laboratori polític-econòmic on, en les darreres dècades, ha implosionat la metàstasi de la corrupció feta negoci, l’embogiment de l’especulació que trinxa el territori i la llei del silenci asfixiant que ens pretén muts, sords, cecs. I a la gàbia. Cultura com a alliberament, en els marges estrets d’aquell laboratori, de les tangents de tot allò perseguit, va néixer Feliu Ventura.

Com a banda sonora original d’uns temps fotuts complexes, d’un país que encara no és i d’una generació que continuava cercant-se a les palpentes. Això és en Feliu, avui més que mai. Un dels nostres: aquesta és la nostra sort, no descodificada del tot encara. Una escola permanent, on mai deixes d’aprendre. Un lloc que ens habita. Assumiràs la veu d’un poble, certificava Vicent Andrés Estellés. I des de la pròpia veu i creació, Feliu Ventura posa notes, melodies i rutes possibles a totes les cruïlles vitals: les que ens aclaparen, les que ens esperancen, les que ens buiden, les que ens omplen.

D’aleshores ençà, el cafè i l’ibuprofè d’en Feliu, contra els dolors d’un món real i absurd, ens vénen acompanyant de la millor manera. Amb abecedaris de futur, torns de preguntes insubmises o el xiuxiueig tel·lúric del que diuen els arbres, Feliu Ventura sempre ens re-situa i sempre ens re-connecta. Amb nosaltres mateixes. Des de la seua Xàtiva -la nostra Gernika devastada el 1707 i bombardejada de nou el 1939- ha enviat a la paperera de la història tota derrota i tota doctrina autoritària, per recordar-nos que viure mai no és esperar que amaini la tempesta, sinó aprendre a cantar sota una pluja que no s’aturarà aviat. Per dir-se i dir-nos què l’opció de llibertat sempre hi és, com a possibilitat i tombant la cantonada.

Amb lletres que s’escolen com pluja fina -la que més xopa, sense adonar-te’n pas. Acords de memòria que sempre et fan costat contra allò líquid que tot ho liquida. O coherència musicada que dóna ritme i esma, precisament, a la més imprescindible coherència. No pararia d’escriure abastament sobre en Feliu: sobre nosaltres. Però començo a acabar per recomençar de nou un cop més. Contra un món impossible, en Feliu és el nostre antídot perquè la seua fórmula és la memòria d’un futur anterior. La que vindrà. Donant donant-se, cantant cantant-nos, Feliu Ventura és Feliu Ventura. Per suposat. Però m’agradaria afegir -és com se sent, com es viu- que per als qui vam néixer sota la democràcia de l’amnèsia i el frau ordit d’un sistema d’exclusions, en Feliu és el nostre Ovidi Montllor. Amb la seva samarreta vermella ben calada, la més vella i la que més aixopluga i abriga, desarma exèrcits sencers, despulla tot Poder i ens anima davant del mirall. Allà on mirar-nos nuus i atrevir-nos a reconèixer-nos. Música i lletra que continua cridant -contra el vent- que tot comença i acaba i torna a començar en nosaltres mateixes. Entre el no-res i el tot, a veure qui diu que això és poc. Quan avui és sempre encara. Gràcies, Feliu. | _{David Fernàndez, per la Directa}