Poc-moderna

Una ombra es passeja per la música en català. No, no és l’ombra política, és l’ombra musical. Va començar el tel·lúric Roger Mas versionant la Paulina. Després apareixen L’Atelier convertint Camela en el bo i millor del pop ensucrat. I després ho remata la sortida dels Manel amb la Shakira més surrealista. Sí, l’ombra de la música forània – femenina – més comercial es passeja per les nostres terres.

Músiques i músics del país, oients elitistes i oients de base, lectors d’aquí, d’allà i del més enllà: algú em pot dir què ens està passant?

–si clickeu llegireu coses interessants i veureu fotografies d’aquestes nenes que us molen tant–

Això demostra –sí, un altre cop amb la meva tesis optimista– el gran estat de salut de la nostra música. Efectivament. Roger Mas és capaç d’escoltar Paulina Rubio al cotxe, versionar-la en directe i transmetre els versos de Verdaguer (no tot alhora, però sí una cosa darrera l’altra). Això és multidisciplinarietat. Això és un bon músic. I una gran obra és el que ha fet amb Les cançons tel·lúriques (K. Indústria, 2008), on converteix l’impossible en quelcom possible i fantàsticament digerible, fins hi tot encisador. Fent de Verdaguer un producte apte per a –gairebé– tots els públics.
Però ell no és l’únic que ens versiona aquests mites de milers de senyors… L’Atelier i Manel van donar, un cop més, arguments pro-Sona 9. Quan tornes a un concert d’alguns dels grups que van arribar més enllà al concurs, sempre re-descobreixes que han incorporat com a temes del seu repertori, aquells que van haver de crear pel concurs. Ja sigui la versió d’un tema o l’adaptació del poema. L’Atelier van començar amb Camela i els Manel ens van acabar de torturar amb la Shakira –en el concert del passat diumenge al C.A.T.–. Perquè tenim bons creadors, i bons concursos. He dit…

[Fantàstic collage del Mestre Mercadé]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!