Poc-moderna

No m’agrada el punk. Per regla general és un soroll que em provoca mal de cap (sóc més del que alguns mal – anomenen ‘cansautors’ o del pop – menys – modern).
Per sort, diuen que sobre gustos no hi ha res escrit, i que no m’agradi no vol dir que no pugui valorar la seva feina (tot i que ara mateix, no se m’acudiria escoltar punk per plaer ni a casa, ni al cotxe, ni a la banyera).
Partint d’aquesta premisa… els Surfing Sirles són una petita excepció que confirma la regla.

I per què? -que diria la Mònica Terrible-

Doncs perquè si entres al seu myspace i llegeixes el títol de les seves cançons, automàticament un poder sobrenatural s’apodera de tu, del teu cos i del teu dit –que fa click– i t’obliga a sentir-les. Parlem de noms tan contundents, poc-moderns i provincians com ‘Pubilla’, ‘Esplai girls’, ‘El Barsssa’, ‘El YeYe de l’Alquimista’ o ‘Poble d’stars’. Sí, temes que només amb el nom ja et fan agafar ganes de trinxar-ho tot, i que al sentir-los t’obliguen a tapar-te les orelles. És massa fort per assumir-ho de cop, s’ha d’anar digerint en petites dosis.

Sí, estic a favor del poti-poti com a gran senyal de normalització d’un país –acomplexat–. Ens agrada que hi hagi de tot, de tots els estils, del bo i millor al bo i pitjor (i no, evidentment que els Sirles no són del pitjor, aquesta reflexió no va per a ells). A vegades podríem cridar el que canten els Surfing Sirles de ‘fóra catalans dels Països Catalans’ (sentir el tema ‘Esplai Girls’), però això serà un altre tema…

[A la foto, Martí Sales, escriptor – poeta – músic – artista que també està posat en l’aventura sirlera. Posats a etiquetar-lo i fer safareig, també té gens –és nebot– de Pepe Sales, que si no el coneixeu, podeu descobrir aquí]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!