Poc-moderna

Que ningú s’enganyi –ni us enganyi–, el tamany és important. Sí, és una qüestió de mides…
No és el mateix un escenari a un pam de terra, que un a metre i mig d’alçada i amb una fossa de 3 metres de distància entre el que (des) afina i el públic.
Tot i això, cal reconèixer que el fet de que algú s’enfili damunt d’una tarima –per petita que sigui–, li atorga un poder especial, el que va indispensablement lligat a la Teoria del metre i mig.

Intrigats, oi!?

Desenvolupem la Teoria del metre i mig. Es tracta d’una realitat ben simple: qualsevol individu, si s’eleva damunt d’un escenari, automàticament pren un poder sobrenatural i un encant especial. És la seducció del metre i mig –recordeu, ments perverses, que estem parlant de l’alçada de l’escenari–, que fa que quan l’èsser torna al nivell real, el de carrer, el del públic, esdevingui un més (sí, groopies del món, els artistes també pixen, caguen i es tiren pets). Cal reconèixer que n’hi ha alguns que saben utilitzar aquesta alçada amb un carisme particular, mentres que n’hi ha d’altres que perden tot tipus d’encant al tocar de peus de terra. En aquest cas, segurament seria molt millor s’estiguessin sempre damunt de la fusta de l’escenari, així molen molt més…

Sí, és un post per burxar, bàsicament estúpid –tot i que real–, digne d’un/a groopie. Vaja, que només és per fer riure el personal. No, seguidores dels XXXXX, no us enfadeu, que no ho dic per vosaltres. No músics que visiteu aquesta humil pàgina sense sentit, tampoc va per vosaltres… És una reflexió a l’aire. Com la música, que sempre queda a l’aire.

[PD -de postdata, no de punxadiscos-: és una teoria desenvolupada conjuntament amb una laie i una laura, el mèrit no és només meu]
[PDD: Disculpes per la tardança en actualitzar. Tenia una cita folklòrica amb la pàtria –polonesa–]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!