Poc-moderna

A alguns (lectors fidels?) els sonarà un post sobre l’inici del cicle de concerts Ca l’Enric (el text es titulava ‘Ca l’Enric obre les portes‘ i el vam publicar ara fa un mes). Doncs avui tornem a la càrrega amb la crònica del segon round d’aquesta iniciativa.
Amb alguns personatges repetidors entre el públic (gràcies!) i d’altres de nouvinguts (gràcies també!), ahir diumenge es va celebrar la segona vetllada del que pretén ser un cicle de concerts casolans (a partir de quants concerts li podem posar el nom de cicle? el tamany importa?). El repte és fer tocar als músics en un espai petit, amb el públic a pocs metres i sense que els veïns en facin un drama. En aquesta ocasió, Raydibaum en miniatura (no els vam encongir, és que només hi tocaven dos dels cinc músics del grup, en Valen i en Pep) van ser els protagonistes d’una altra vesprada d’excepció, superant la prova amb nota. I nosaltres que els agraïm que compartissin les seves cançons…

Van fer temes dels seu penúltim disc –Manual del génere catastròfic (RGB Suports, 2008)– i també del seu nou (i acabadíssim de sortir del forn) treball, titulat Per fi potser demà (RGB Suports, 2011). Les cançons són bones per si soles quan et segueixen hipnotitzant quan estan interpretades a dues guitarres i dues veus, sense més. I els temes ahir van passar el filtre, demostrant que les composicions de Raydibaum són tan bones com la seva manera de tocar.

L’apunt
freak… Hem decidit que totes les cançons del món es divideixen en dues
grans categories. Les que es poden tocar amb el públic menjant patates
(per tant, fan més soroll que el crec de menjar un ganxet) i les que no
es poden interpretar amb el públic endrapant cheetos (són lo-fi, i el
crunch del mastegar, és altament irrespectuós).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!