Poc-moderna

La renovació lletgista de la cançó protesta té un nom i un cognom, Estanislau Verdet. L’altra dia el company Roger Palà ja va parlar-ne, però tot i fer-me repetitiva, crec que cal parlar del darrer disc d’aquest individu en un racó Poc-Modern. Sí, ha estat com una revelació, ha estat sentir-lo i convertir-me en un Llamàntol en Zel (Amiga del lletgisme).

Estanislau Verdet es defineix com un diftong musical, i el seu darrer disc, és tan fantàsticament lleig com una berruga mal cremada. Els poc-moderns ens sumem a aquesta revolució…

És una bona crítica –com les bones crítiques, ha de ser en format paròdia– de l’alternatiu, 16 cançons tan poc-modernes que fins hi tot té fer “El xotis dels pronoms febles”. Fa cançons del conjunt de coses de les que ens solem queixar, quan “Som tots uns desgraciats” i tot ens passa a nosaltres. Sí, s’ha de destacar la cançó menys moderna de totes, titulada “Sóc modern”. Citoplasmes distrets, palíndroms, anacards i d’altres espècies en vies d’extinció protagonitzen aquest disc, L’All ho és tot pels anglesos (Música Global, 2008). Una recepta per a tots els mals, que arrenca un somriure –o dos, o tres, o quatre, o…–. En el disc, Quimi Portet també fa de les seves (“Pare postre”), Tomàs Molina pronostica “L’any de la picor” i d’altres –com els CaboSanRoque– és sumen al lletgisme. Per cert, hi ha una manera guai de parlar, que es diu tevetresí… I importantíssima la seva perversió “Dragostea din tei”. Sembla que estigui enumerant cançons per enumerar, però es que realment, són poc-modernament fantàstiques. Riure, plorar –de riure–, destripar… ens agrada la lletjor!

[Suposo que ja sabeu que darrera de tot això hi ha el senyor Pau Vallvé, músic hiperactiu posat en mil-i-una-coses i projectes com Ü_ma. Seguiu-li la pista a través de la seva web]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!