El bloc de l'Elisenda Paluzie

Aquest mes de juliol s’han conegut les dades de la liquidació del finançament autonòmic del 2011. Com ja passava el 2010, el finançament per càpita de la Generalitat de Catalunya és inferior a la mitjana espanyola. Val a dir que centrar-se en el finançament en relació amb la mitjana significa assumir que l’esforç fiscal que fa el nostre país no té cap importància, i elimina qualsevol consideració d’eficiència en el sistema de finançament. És indicatiu, però, de l’extrema injustícia del sistema en què es troba immersa Catalunya. Aquesta liquidació també ens ofereix altres dades que val la pena remarcar.

La LOFCA del 2009 va ser presentada com un gran avenç per a Catalunya pel nou fons de competitivitat. Enguany, després de dos anys de no cobrar-lo, la Generalitat cobrarà el fons de competitivitat del 2011, seran 835 milions d’euros i no els 1.400 que el conseller Castells va estimar, i que el primer govern de CiU del 2010 va reclamar durant mesos. Més encara, alguns ja vam advertir que alhora que es creava el fons de competitivitat, se’n creava un altre, el de cooperació, que afavoria les altres comunitats, i que el resultat de tot plegat s’equilibraria. I efectivament, totes les comunitats autònomes cobren d’un d’aquests dos fons, i algunes com Canàries i Múrcia dels dos. Catalunya rep 110 euros per habitant, essent la mitjana de 108 euros. El gran guany del nou sistema es redueix a 2 euros de més per habitant en aquests fons de convergència!

Els grans pactes que fan els governs de Catalunya, del color que siguin, acaben sempre en el no res. I exactament el mateix hauria passat si s’hagués obert alguna negociació per l’anomenat pacte fiscal. Afortunadament, després de tants enganys, no només en l’àmbit econòmic, sinó en altres que toquen l’os de la identitat catalana, com la llengua, sembla que finalment la mentalitat d’una majoria d’aquest país ha canviat per sempre, i ja no vol sentir a parlar més ni d’ordinalitat, ni de finançament autonòmic, ni de deutes pendents en infraestructures, ni tan sols de balances fiscals. El que vol saber és quan podrà votar sobre la independència del seu país, i durant la campanya del referèndum o consulta, mirarà de convèncer els seus conciutadans amb els centenars d’arguments pel Sí. Algunes d’aquestes raons es basaran en el passat i el present de greuges i d’asfíxia, però en seran moltes més les que es basin en el futur: en les oportunitats que s’obren per a un país quan després de tres-cents anys pugui disposar d’un estat que li jugui a favor i no a la contra, un estat que vetlli per la seva economia productiva, i pel benestar i la cohesió social dels seus ciutadans. Un estat amb una administració de justícia moderna i transparent, que atengui els ciutadans en la seva llengua, amb jutges que siguin independents.

Aviat coneixerem el primer informe del Consell de la Transició Nacional. Probablement oferirà diverses vies per a l’exercici del dret d’autodeterminació, i proposarà dates alternatives. Al final, la decisió serà política i correspondrà al Parlament. En la meva opinió, només ens en sortirem d’aquest procés si assumim que del govern espanyol només podem esperar la il·legalització de totes i cadascuna de les vies que proposem (consulta, eleccions plebiscitàries, declaració parlamentària) i que atès que caldrà trencar la legalitat per construir-ne una de nova, més val que ho fem amb aquella que té més legitimitat, aquella on els ciutadans s’expressen amb més claredat i més directament, i que al cap i a la fi és la que els ciutadans van votar majoritàriament i que té més suport popular: una consulta on tothom pugui votar lliurement Sí o No a la independència.