Laporta, López Tena i Bertran llançaren el 20 de juliol la idea de
recuperar la Solidaritat Catalana del 1906, amb una gran coalició de
partits per proclamar la independència de Catalunya. Feia mesos que una
idea similar es debatia en els cercles independentistes. Així, en són
precedents la iniciativa Suma Independència, llançada el 14 de desembre
per Canela i Ximenis i el manifest del 12 d’abril dels “savis”. ERC ha
rebutjat la proposta amb l’argument que és un partit independentista
d’esquerres tot saludant l’articulació del centredreta independentista.
De fet, ERC es va fundar el 1931 a partir de la unió de l’Estat
Català de Macià, el Partit Republicà Català de Companys i el grup de L’Opinió de
Lluhí, i fou des dels seus inicis un partit d’esquerres no marxistes.
En la seva història recent, ha integrat corrents diferents, des del grup
de l’Esquerra Liberal de Jesús Prujà, passant pels activistes
independentistes de la Crida (Colom, Puigcercós, Portabella) i
posteriorment el gruix de Catalunya Lliure. L’any 2003 es produeix una
incorporació a ERC que va obrir el partit a sectors provinents en part
de CDC, l’associació Catalunya 2003, liderada per Pere Esteve i Miquel
Strubell, i que va donar al partit un bon conseller i una magnífica
diputada, Maria Mercè Roca.
Des del 2006, però, arran de la
pèrdua de vots, es reobre el debat intern i es creen nous corrents
d’opinió com Reagrupament o Esquerra Independentista. En el congrés del
2008 es presenten quatre candidatures però només una, la guanyadora de
Puigcercós i Ridao, amb un 37% dels vots, constitueix la nova direcció
del partit, incorporant més endavant alguns dels antics carodistes.
Des
del congrés, la direcció del partit està actuant com a centrifugadora,
forçant la marxa d’aquells que discrepen de l’estratègia del partit, i
qualificant-los de dretans. Més enllà que difícilment es pot qualificar
Uriel Bertran i Hèctor López Bofill de persones de dreta, la praxi
política d’ERC en el govern tampoc no es pot considerar d’esquerra
dogmàtica. Així, per exemple en la reforma de l’impost de successions,
ERC va pressionar el PSC per una reforma més ambiciosa que beneficiés
les classes mitjanes, situant-se a les antípodes del paper que féu IC.
Un liberal progressista, com s’ha definit Laporta i com es podria
qualificar també López Tena, no se sentiria incòmode amb aquesta
pràctica. ERC, però, sembla que prefereix expulsar del seu si aquells
que prioritzen l’eix nacional o que no passen el test d’esquerranositat.
És
legítim, però això no impedeix l’articulació d’una suma no endins sinó
enfora, en forma de coalició. Així, el gran exemple de coalició d’èxit a
Catalunya és CiU, que ha guanyat totes les eleccions al Parlament des
del 1980 i que es forma a partir de l’Esquerra Democràtica de Trias
Fargas, la CDC de Jordi Pujol i Unió Democràtica.
Ara tornem a
estar en un moment de transició, com el de finals dels setanta. La
sentència del Tribunal Constitucional ha deixat clar que l’única
possibilitat de supervivència com a nació diferenciada és l’estat propi.
S’obre una oportunitat d’articular una gran coalició independentista,
en la qual ERC, per la seva història i representativitat, tindria un
paper motor.
Potser caldrà que els diferents projectes polítics
es comptin, i a partir d’aquí es podrà articular una nova geometria de
pactes en el futur immediat. Malauradament, la llei d’Hondt dificultarà
la representació política dels diferents projectes. Oportunitat perduda
per a ERC?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!