El bloc de l'Elisenda Paluzie

Esquerra és el partit que en aquestes eleccions ha experimentat la
davallada electoral més gran, concretada en la pèrdua de més de la
meitat dels escons i de la meitat dels vots que va obtenir fa quatre
anys. La derrota respon a una combinació de factors que quan tenen lloc
simultàniament són letals per a qualsevol força política. Sigui dit per
endavant que la meva opinió no és en aquest cas la d’una observadora
neutral, ja que al seu dia vaig donar suport a una de les candidatures
al congrés d’ERC del 2008, la de Jaume Renyer i Uriel Bertran, avui tots
dos fora del partit.

El
primer dels errors d’Esquerra parteix d’una mala interpretació de la
pujada espectacular que experimenta en el cicle 2003-2004. En aquell
moment de fort desgast de CiU pels pactes amb el PP, d’una banda, i per
l’esgotament del seu model de gestió de les institucions, de l’altra,
Esquerra apareixia com una força amb més tremp nacional, decididament
independentista i com un partit fresc, sense hipoteques. Recordem que
tenia a les llistes un exsecretari general de CDC i que va tenir un flux
molt notable de vots provinent de Convergència. Aquests votants, tot i
que potser no eren entusiastes amb la formació del primer tripartit, en
la seva majoria van donar un marge de confiança a ERC, per alternança
democràtica i pel repte del nou Estatut. En les eleccions del 2004, ERC
obté un vot espectacular després dels atacs rebuts per Carod en fer-se
pública la seva reunió amb ETA i veure’s obligat a deixar el govern. De
nou, recull un vot descaradament independentista i anti PP. Sobre
aquesta base electoral, l’objectiu declarat d’Esquerra és el de
construir l’esquerra nacional, fer allò que CiU havia fet amb l’espai de
centredreta del país, en aquest cas creixent a costa del PSC. Per tant,
l’aposta pels governs tripartits es justifica per la necessitat
d’aparèixer com una força clarament d’esquerres. Segon error: perquè els
votants als quals el PSC decebi no votaran aquella força que facilita
que el PSC governi. I això és el que ha passat en aquestes eleccions, en
què els votants decebuts amb el PSC han votat, sobretot, CiU.

El
segon tripartit apareix com una aposta sense èpica ni relat, en què
forces que han votat en sentit oposat l’Estatut retallat per les Corts
espanyoles s’uneixen un altre cop per gestionar-lo. Es fa difícil
entendre que ERC reediti el tripartit després d’haver-ne estat expulsada
de manera humiliant. La primera conseqüència electoral es visualitza en
les municipals del 2007, i apareixen dos corrents interns a Esquerra
que volen replantejar aquesta estratègia. La davallada electoral de les
eleccions espanyoles, semblant a l’actual, els dóna força i Puigcercós
reacciona abandonant el govern i avançant el congrés nacional, en què
presenta una candidatura pròpia trencant el binomi amb Carod. Tercer
error: pensar que és el sistema d’elecció interna, per sufragi
universal, cosa que debilita ERC, facilitant la divisió interna. En un
moment en què l’elector critica la manca de llistes obertes, sistemes de
votació oberts i democràtics no poden ser el problema. Ara bé, ERC no
va saber gestionar el postcongrés: la formació d’una executiva unitària a
partir de les quatre candidatures que es van presentar, ni va ser capaç
de representar totes les sensibilitats en les llistes electorals. A
banda, el relleu de Carod per Puigcercós, com que no ha canviat
l’estratègia del partit, es visualitza com una mera substitució en clau
personal. De mica en mica, la ciutadania va adquirint la percepció que
ERC vol governar a qualsevol preu, especialment en dos moments clau:
l’acceptació d’un nou model de finançament sense cap mena de garanties i
que aviat es demostra insuficient, i la nul·la reacció del PSC davant
la retallada del Constitucional.

Finalment, hi ha l’error del vot
negatiu a l’admissió a tràmit de diverses ILP per convocar referèndums
d’autodeterminació. Qüestió que planteja un debat més de fons: pot un
partit independentista actuar d’acord amb la legalitat espanyola vigent
que caldrà trencar per assolir l’objectiu de la independència? En vista
d’aquest estat de coses, la direcció d’ERC fa un gir de 360 graus quan
falten pocs mesos per les eleccions, afirmant que no reeditarà el
tripartit i que posarà com a condició per fer govern el referèndum
d’autodeterminació. El problema és que el gir és sobtat i poc coherent
amb la trajectòria anterior.

Ara ERC sembla que s’aferma en la
seva aposta per construir l’esquerra nacional. Opció que té l’avantatge
de definir bé el partit i el desavantatge de limitar-ne el creixement,
tenallat entre una aposta independentista transversal com és SI i una aposta d’esquerres federalista com la d’IC.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!