EL LLAMP

«Fritz»
copsà l’ànima d’en Manuel de Pedrolo: surt
de la
terra com el Castell
de l’Aranyó,
on va nàixer

Pedrolo
viu

Deien
els antics que mentre en recordem els seus noms els morts no ho són
del tot. En el cas d’en Manuel
de Pedrolo
hom no s’hi ha d’esforçar gaire per a remembrar-lo, atès
el seu particular i insubornable pensament que, a més a més,
ens deixà condensat en els seus llibres d’articles «polítics»:
Cròniques
colonials
i Cròniques d’una nació, suara reeditats per
l’Editorial El Jonc sota el títol de Cròniques.

Si
remeneu l’«Arxiu: 2005» d’aquest bloc llegireu que ja
n’he parlat d’en Pedrolo, sobretot arran de la commemoració
del quinzè aniversari del seu traspàs. Avui m’ha
semblat que invertiríem profitosament el temps rellegint
l’article que aparegué a El
Llamp (núm. 4, 26 d’abril del 1984), on
Pedrolo ens dissecciona les dues menes de «sucursalisme»
que patim: el vocacional (on diu «Alianza Popular», ara
cal llegir-hi «Partido Popular») i el de conveniència.
El vocacional és un sucursalisme descarat i evident que ens ve
imposat de l’estranger, però el de conveniència és
més perillós. Fonamentat en un origen catalanista, és
a dir a casa nostra, s’adapta progressivament al dictat de l’oficina
central del PsoE. La profecia d’en Pedrolo s’ha acomplert, la
llegireu més avall, però ara la remarco per als
despistats:

«Entendre-ho,
però, no ens ha de privar de veure que qualsevol grup polític
que prengui aquest determini s’està jugant el país. I
això per la simple raó que, en el cas d’un triomf en
aquesta cursa electoral, el partit gran introdueix amb tota
naturalitat el seu punt de vista estatal en el govern autonòmic
i, a través dels homes que hi ha establert, governa o
domina aquesta autonomia d’un poble que, d’una manera o altra,
vol emancipar-se del poder central.»

MODELS DE
SUCURSALISME POLÍTIC

Més d’una
vintena de formacions polítiques (coalicions i partits) volen
accedir al Parlament de Catalunya i fan acte de presència
(alguns, modestament, només en una «província»)
a les eleccions del dia vint-i-nou d’aquest mes. A tots els fa goig
(al capdavall per això existeixen) la possibilitat d’ocupar
llocs en el nostre òrgan legislatiu, i no falten aquells que
ja es veuen remenant les cireres, sols o acompanyats (potser mal
acompanyats per allò que en un llit polític sovint s’hi
troben gent mal avinguda) si una insuficiència de fervor
ciutadà els obliga a contreure aliances.

Entre aquests partits
n’hi ha uns quants, des de la dreta a l’esquerra, que són
estrictament catalans pel fet que, constituïts aquí, no
deuen compte de les seves actuacions polítiques a ningú
d’altres contrades peninsulars. D’altres, en canvi, són
d’obediència estatal i vulgarment coneguts com a
sucursalistes. Tanmateix, entre ells caldria distingir.

Ideologies de banda, no
em sembla pas que, per exemple, puguin posar-se al mateix sac una
Alianza Popular (inclosa en la Coalició Popular) i un PSC ara
també PSOE. La primera és una formació política
originada lluny de nosaltres, a les terres castellanes, i que es
projecta arreu de l’estat a través dels homes locals que hi té
el partit. La seva voluntat espanyolista no es presta a cap dubte,
puix que no l’amaga, i de fet va néixer amb la finalitat de
servir l’espanyolisme més obtús que arreplega les
deixalles del franquisme amb algunes aportacions de sang nova però
no menys reaccionària. És des d’un centre que estableix
allò que gosaria anomenar les seves «cases regionals»
a totes les comunitats autònomes.

El segon es forma com
un grup independent, espontàniament català, que tan
sols al cap de molts anys d’història pròpia es fusiona
amb un partit d’abast estatal. En la gent d’Alianza Popular no hi pot
haver hagut mai una autèntica vocació de catalanitat
si, de sortida, els seus militants al nostre país han cregut
necessari de pertànyer a una formació forastera que més
d’una vegada ha manifestat les seves «simpaties» per
Catalunya. En canvi, pot haver existit o, més bé, és
indiscutible que ha existit aquesta vocació catalanista entre
la gent del PSC que posteriorment han cregut indispensable abdicar de
la seva independència per raons d’eficàcia política.
El seu és un sucursalisme molt «sui generis»
que podria ser limitat, si en algun moment s’ho proposaven, per la
capacitat de resistència dels seus dirigents a un centralisme
abassegador.

No oblidem, però,
que existeix una disciplina de partit a la qual hom no es pot
sostreure fàcilment i que obliga a acceptar uns projectes, cal
creure que elaborats entre tots, democràticament, però
en definitiva decidits pel «partit gran» que actua a
nivell estatal des de la metròpolis de «totes les
Espanyes» i defensa, per tant, els interessos d’aquest estat,
no sempre coincidents, ni de bon tros, amb els de les comunitats
autònomes que, ni que sigui limitadament, aspiren a regir-se
per elles mateixes d’acord amb un text legal, l’Estatut d’Autonomia,
perfectament interpretable, en molts punts, segons les conveniències
de cadascú i el qual, per així dir-ho, hom pot fer
«rendir» més o menys.

S’entén molt bé
que, en una circumstància sociològica com la nostra,
fruit dels anys de la dictadura, hi hagi partits amb vocació
sucursalista i d’altres que, sense tenir-la, s’avinguin a caure-hi o
a adquirir-la, ja que no té res de negligible refugiar-se
entre els braços protectors d’una «casa mare» el
suport de la qual pot ser decisiu. Fet i debatut, em sembla que és
per aquestes motivacions que una formació política amb
personalitat pròpia acaba per convertir-se en la branca local
d’un partit tingut per germà i que, ordinàriament,
actua com a germanastre. Entendre-ho, però, no ens ha de
privar de veure que qualsevol grup polític que prengui aquest
determini s’està jugant el país. I això per la
simple raó que, en el cas d’un triomf en aquesta cursa
electoral, el partit gran introdueix amb tota naturalitat el seu punt
de vista estatal en el govern autonòmic i, a través
dels homes que hi ha establert, governa o domina aquesta autonomia
d’un poble que, d’una manera o altra, vol emancipar-se del poder
central.

No hi fa res, en el
nostre cas, que aquests homes o alguns d’aquests homes que volen
accedir al Parlament i, si pot ser, a la Generalitat, siguin catalans
i fins i tot nacionalistes pels seus antecedents, per la consciència
que tenen de la comunitat pròpia i per la voluntat que
probablement no els falta de protegir unes formes culturals, ara
amenaçades, que ens donen una existència diferenciada;
no hi fa res que els dirigents del partit decidissin aquella
integració qualificada de federació enduts pel
convenciment que, procedint així, evitarien la competència
d’un partit afí, és cert, però estrany a la
nostra terra, que els prenia l’espai polític de què
abans havien disposat. La realitat és que s’han convertit en
representants, a la regió, de l’empresa que els annexionava.

Hi ha vegades que de
sucursalista se n’és per ganes, com ho són els «nostres
homes» de Fraga a les terres catalanes; d’altres cops, se n’és
a repèl, amb una protesta íntima que hom no gosa
exterioritzar, però en aquest terreny són els actes que
canten, i els actes fins ara ens diuen que la «gerència»
de la casa socialista és a Madrid.

Manuel
de Pedrolo

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!