De manars i garrotades

No vaig a fer-me massa llarg.
L’anomenada “Cimera Social” convocada per CC.OO. i UGT, va tindre una primera sessió fa uns dies relativament frustrant.
Frustrant perquè els tics prepotents dels qui xafen moqueta es varen mostrar en tota la seua plenitud: roda de premsa amb el text a “aprovar” el dia següent, inexistència -o almenys no publicació- de l’acta de la reunió amb les diverses intervencions, incapacitat per assolir alguna de les aportacions fetes, nula transparència sobre els objectius estratègics a mitjà termini, sorprenent presència de determinades organitzacions poc “socials”…
Relativament, perquè el sol fet de reunir a un ventall de gents tan variat en una reunió què, de forma més o menys explícita, criticava les mesures més antisocials del govern actual (oblidant, això sí, les de l’anterior, com la reforma exprés de la constitució i altres), ja resulta una mica esperançadora.
Les crítiques llançades contra les rèpliques locals i la nova cimera prevista des de, principalment, la CGT em semblen prou ajustades, el problema és que tenen un mateix defecte que la no-proposta del primer comunicat de la CS: la manca de concreció ajustada a la realitat.
Al primer míting que la CNT va fer a la plaça de bous de València després de la mort del dictador, José Peirats va fer un parlament en què va dir, respecte dels plantejaments que llavors es feien al seu àmbit ideològic, que “en política, quan la realitat es tira per la porta, se’ns cola per la finestra”

Que cal parlar-ne, és clar. Que CC.OO. i UGT tenen moltes coses a retreure-li, és clar. Que sense CC.OO. i UGT no hi ha massa a fer, és clar. Que contra CC.OO. i UGT de segur no anem enlloc, també es clar. La realitat és la realitat.