De manars i garrotades

Estem en una situació política què fa que qualsevol barbaritat siga possible…i que qualsevol canvi positiu també ho siga, clar. Anem a centrar-se però, ara, en la part negativa.

L’actual govern d’Espanya -el gros, dels altres ja en parlarem- va accedir al poder fa uns vuit mesos i l’evolució de la situació, per la ciutadania i per al govern, no pot ser més desastrosa. Ingènuament, un nombre elevat de l’electorat, va votar de forma majoritària per un govern conservador, de dretes o com vulgau dir-li, amb l’esperança absurda què la seua arribada al poder institucional (ull!, sols l’institucional), pel sol fet d’arribar-hi anava a solventar o almenys pa?liar la seua situació d’atur, manca de perspectives vitals o vaja vosté a saber quines dolces esperances.

El pitjor, però, no és que s’ho creguera un nombre enorme de votants, després de tot per això estan  els mitjans de comunicació estàndards, per a crear eixes i?lusions en el personal i “deixar que rode la roda”; el pitjor és que, sorprenentment i pel que es veu, també s’ho creien els dirigents del PP. Ignorants!! Com pot ser tan babau un dirigent polític rodejat per tot arreu de listíssims assessors i ben pagats pensadors a sou?. Què no veuen el que està passant a Europa?. Tots els governs que han tingut que “tragar-se” la crisi han estat descavalcats tan prompte com s’han fet eleccions. Queda sols la Sra. Merkel…perquè encara no s’han fet a Alemanya eleccions generals, però a les regionals i municipals ja li han donat un bon avís.

El cas és que, donada la crisi de sistemes que estem patint, de sistema econòmic, de sistema institucional i de sistema productiu, per la deriva de descomposició de l’un, la manca d’efectivitat -dit sia de forma suau- de l’altre per ressoldre els problemes diaris de la ciutadania i pels problemes de manca i encariment progressiu de matèries primes i de contaminacions vàries el tercer, no apareix encara per l’horitzó el “bàlsam de Fierabràs” que ho resolgués tot. Però el sistema, els sistemes o, millor dir, aquella gent qui mana en TOTS els sistemes ara mateix, sembla que té sempre alguna solució per anar tirant. O ho intenta.

Per al primer i tercer dels problemes encara no se’ls ha ocorregut res, però per al segon,  per a l’institucional, Itàlia i Grècia ensenyen el camí que sembla ser la via per anar tirant…mentres aguante.

Com que a l’estat espanyol no sembla que, excepte en el futbol i els trasplantaments, sigam els més llestos al món de hui, és d’esperar que les fórmules que s’estan emprant a altres llocs -que no dic que siguen exitoses, però són les que hi han- siguen les que es vagen a emprar ací quan l’aigua i els detritus -observareu la meua finor expressiva- els hi arribe al coll: EL GOVERN DE CONCENTRACIÓ!!  Tachaaaannnn!!! (Ací, música de fanfàrria).

Els governs dit de concentració volen dir, en realitat, de concentració…dels qui sempre han anat manant, la dels qui varen parir “el sistema” i se’n beneficien d’ell: els partits hegemònics del duet dreta-ben-vista/esquerra-ben vista. Ben vista pels poder clàssics socials què en el nostre cas són la banca, el gran empresariat, l’església i allò que personalitza la monarquia, suma i resum ací del gran pacte de la transició (?) entre el franquisme i allò que tenim i que no m’atreviria a designar com a democràcia sense matisar-ho molt.

Cal aleshores que cerquem un perfil per al candidat de qui abans de Nadal, si les coses van com van ara, serà el pròxim president de govern NO ELEGIT DEMOCRÀTICAMENT(?) de la ranquejant democràcia representativa (què encara ho serà menys, doncs) que tenim/patim.

Ha de ser una persona que si bé pot haver ocupat un lloc de responsabilitat en alguna institució estatal, preferentment de perfil més tècnic que polític partidari, no està especialment marcada políticament, almenys als ulls del “carrer”. Preferiblement més jove del que són els polítics que “manen”, encara que no és imprescindible si té uns bons contactes, fonamentalment, al món de les finances i de l'”establishment” de la U.E., cosa què SÍ és imprescindible. Que parle algun idioma amb fluïdesa…a part del castellà (no aprofita eusquera, gallec o català). Sense ambicions d’ocupar un lloc destacat en cap partit “institucional” perquè, entre altres coses, de segur ara guanya més diners fora del món de la política partidària professional que en guanyaria dintre. A qui no li agrada el desgast d’imatge i els “patiments” que la susdita política implica: tindre que anar donant-li la ma a qui no li agrada; inaugurar jardins o escoles; fer mítings per a gent a la què ell sap que caldrà dir-li frases estrafolàries per tindre un aplaudiment; fer rodes de premsa davant de periodistes impertinents i ignorants què acaben d’eixir de la facultat i coses semblants.

De tota manera, per temps limitat i per “patriotisme”, acceptarà ser al front d’un govern nomenat íntegrament per ell, amb gent amiga seua igual de “patriota” i recolzat parlamentàriament pels dos grans partits sistèmics, PSOE i PP en el nostre cas i, clar, amb algun afegitó de dreta “regional-nacionalista-responsable-i-no-com-altres”, de manera que les seues decisions siguen aprovades per “cabotà” al parlament sense més problemes. No faltava més que, damunt que es sacrifica per la “nació”, algú li duguera la contraria. Fins ahí podíem arribar!!

Si em permeteu l’atreviment, jo vaig a donar un nom. Si l’encerte, sóc un geni, i si no, a quí l’importa el que haja dit un senyor en un bloc, escrit en català, per a més INRI!. El meu candidat és José Manuel González Páramo, o algun del seu “corralet” de perfil similar.

Que qui és el Sr. González Páramo?. Vejam el seu currículum resumit:

Nascut l’any 1958 a Madrid (una dada al seu favor…), economista, becat per la Fulbright als USA en la Columbia University on està doctorat, Director del Departament d’Hisenda Pública de la Complutense del 1986-1994, assessor del Ministeri d’Economia i Hisenda i membre de les comissions de reforma del sistema de finançament autonòmic al 1996 i al 2000-2001, membre del Consell de Govern del Banc d’Espanya des del 1994 i de la seua Comissió Executiva del 1998 al 2004, i finalment, des de juny del 2004 fins el maig d’enguany, membre del Comité Executiu del Banc Central Europeu. Ah!, oblidava que també va ser VIII Premi del “Círculo de Empresarios” al 2002 i que no té cap militància partidària coneguda; un autèntic “expert-pata-negra”.

Algú té alguna pega que posar al seu curriculum?. Jo cap, en tot cas com és de premonitori el seu segon cognóm. Doncs això.
Per cert, he posat la seua foto per a que li aneu coneguent la cara…que té.