A tall d'invocació

Treballe retrats pictòrics a classe. N’hi ha de fabulosos: Van Eyck, Leonardo, Rubens, El Greco, Ticià, Velázquez, Rembrandt, Frans Hals, Vermeer… Com és  que hi ha tanta brillantor en el gènere durant els segle XVI i, sobretot, XVII? I per què Flandes i Holanda concentren retratistes tan bons? 
   Si no hagués estat per la pel·lícula “La jove de la perla” potser no seria tant conegut Vermeer. Se sap poc de la vida del pintor. Mai no es va moure de Delft, on havia nascut el 1632. Als vint-i-un any es va casar amb Catharina Bolnes i tingueren quinze fills. (n’hi ha més)    

La pintura va ser el seu segon ofici. Ell va viure de marxant i moltes vegades va pagar els deutes amb quadres. La invasió francès dels Països Baixos, el 1672, va arruïnar el seu negoci. També va dispersar la seua obra que tardaria dos-cents anys a ser coneguda i/o reconeguda.
      Vermer, es va proposar representar la realitat amb una boja exactitud. Com Hopper, Vermeer és un pintor que mostra com des de la figuració realista hom pot fer art. 
      Una qüestió, no sols relacionada amb Vermeer sinó amb el gènere, és per què el retratisme fa del rostre la unitat d’atenció privilegiada. La cara esdevé la geografia anímica de la persona; el relat de la seua vida. És una creença? és una realitat? Baudelaire parlava de com tot retrat era una biographie dramatisée.    
      Martí Domínguez té un article molt bó a les “Històries naturals” El temps (2-10-2007) “Mai no oblide una cara, però amb vosté faré una excepció…”. Esmenta científics com Joubert, defensor de la idea que el rostre ens caractetza i jutgem el proïsme amb criteris que coneixem de forma innata, rebuts per herència.