A tall d'invocació

L’inici de l’any ha estat acompanyat de l’aparició d’una revista Saó molt millorada, tècnicament i de contingut. Ara fa tret-set anys –com ens ho recorda l’editorial de Vicent Boscà– que la publicació va eixir al carrer. És, per tant, la revista degana de la premsa en valencià. El 2012 ha esta l’any de la seua incorporació a la xarxa:  http://saoedicions.com/  i ara, el 2013, apareix amb una nova maquetació, que li dóna un aire més dinàmic i modern.
     També ha incorporat noves firmes  a la redacció: Maria Josep Picó i Ferran Sapiña, a banda de les seccions de sempre: l’humor gràfic d’Harca i de Quique, l’article de Gonçal López-Pampló sobre el món d’Internet i les comunicacions digitals. O l’article, sempre entenimentat i suggeridor, de Lluís Ronda.  (n’hi ha més)

Sóc un lector fervent de la revista que, sens dubte, ha tingut unes hores baixes. De vegades, era un publicació que fullejava sense trobar-hi cap text d’interés. Parle d’algunes etapes on costava molt mantenir un esperit propi, entre la reflexió sobre l’actualitat i el butlletí cultural. És ben cert que també ha tingut èpoques brillants amb la col·laboració d’escriptors com Joan Francesc Mira o Enric Sòria.
     En el número de gener, dedicat a els guanys de la banca i els paradisos fiscal, hi trobem articles ben interessants de Vicenç M. Rosselló, Manel Rodríguez-Castelló, Alfred Ramos o Amàlia Garrigós. El d’aquesta última, “Ombres en la nit”, sobre l’experiència de censura de Canal Nou.
      Espere que aquesta nova etapa de la revista supose l’encontre amb un públic nombrós que n’assegure la continuïtat i el paper de referència en el món de la cultura. Saó, amb aqueix nom tan indígena, tan tel·lúric i tan evangèlic, bé s’ho mereix.