A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Reivindicació de Sorolla
Mai no he entés l’escassa passió que ha despertat Sorolla entre la classe intel·lectual valenciana. De Blasco se n’han fet biografies i hagiografies de tota mena, de Llorente igual, de Sorolla què? Ara després de molts anys, Bancaixa ha organitzat una exposició amb els llenços que va pintar per a la Hispanic Society de Nova York.
Des del punt de vista d’escoles i línies estètiques, el pintor és incòmode, perquè la seua classificació no és gens fàcil. És un pintor que s’acull a unes línies de pintura vuitcentista francesa, amb ingredients costumistes i un cert naturalisme, però amb un aire propi. Sorolla és sempre Sorolla: pintura amb un enquadrament fotogràfic (com Degas), predilecció pels paisatges mariners (especialment de Xàbia) i és un gran retratista. I si bé mai no abandona el dibuix, pictòricament ho compensa amb el maneig de la llum. Sorolla és un gran "lluminista" (és pot dir això?). És capaç de traslladar la claredat, els matisos i la transparència, de la gama de colors blancs. Una lluminositat polsinosa ho envaeix tot. (n’hi ha més)
Sorolla -Ximet com li deien- va anar a la meca de la pintura: París. Entre altres encontres es va trobar amb Jules Bastien-Lepage, un realista retardat que reclamava el llegat de Courbet i de Millet. La seua filosofia era la de pintar a plein air. I sobretot proclamava la necessitat d’expressar el genus loci. "Un artista que no pertany a cap lloc del món és un ser inútil. Creue-me: torneu a casa"– deia als seus deixebles.
M’agraden els quadres d’inspiració marinera de Sorolla: "Encara diuen que el peix és car" (1994), però sobretot: "Pescadors valencians" (1895), "Passeig al costat de la mar" (1909) –el de la foto- que em recorda a Cases. "Trista herència" (1899), on trobem l’espai complaent del mar poblats de xiquets invàlids i mutilats. L’estampa no és gens previsible i narrativament innovadora.
És cert que el pintor era coetani de Klimt, de Gaudí, Toulose-Lautrec…Però el seu món era un altre. Més senzill, captat directament des de les seues pupil·les sense massa addiccions ideològiques. No només pintava la llum, sinó que restava imantat de la vida vora mar: la platja, on els homes i les dones reten culte a un sol puixant, com un Déu a qui veneren i de qui gaudeixen.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és curiós això de la falta d’addiccions ideològiques i de la inclassificabilitat a una banda o altra de la ratlla conceptual: com si per a que un artista siga acceptat i promogut des de la plataforma parcial de torn calguera que s’adherisca a una línia per a donar-li cobertura, en tant que peó d’una consigna; però la història de l’art (incloent la literatura) ens demostra que aquells pocs que desborden l’entramat, i ho fan amb insistència, implementant totes les fases del propi enfocament i execució de la creativitat, arriben a estar en condicions de plasmar una originalitat, valuosa en tant que sincera;
caldria esbrinar què és això de la mediterraneïtat: l’escriptor Predrag Matjevic ho intenta al seu Breviari Mediterrani: es perd en els detalls, sense arribar a l’essència; a la província d’Alacant ens és molt còmode parlar de mediterraneïtat com una forma d’identitat inclusiva i difusa, no tant definida i concreta com la catalanitat, però la gran veritat és que la mediterraneïtat destorba i descol·loca als "messetaristes": eixos compatriotes nostres — hedonistes, materialistes i amb actituds dobles– que somriuen sota el sol i que parlen teatralment amb ambivalències, ironia i relativisme, exaltant-ho tot i no nugant res, constitueixen un enigma insidiós per als que arriben de Madrid i esperen trobar una adherència més directa als seus requeriments; fins i tot els mediterranis que voten al PP són com una esfinx, flexible i histriònica, que en virtud de la seua civilitat mediterrània — formulada amb liberalitats verbàliques de bons vivants, maniobriabilitat social i grandiloqüència de cartó-pedra– suposen un desafiament implícit envers els rudimentaris descendents del pastoreig messetari!
des d’aquest punt de vista, pintar la mediterraneïtat — i sospesar el rizoma capriciós de la seua significació polimòrfica– ultrapassa la dada climatològica: en l’estructura profunda i seguint la definició ociosa de Joan Fuster, el mediterraneïsme és una forma subtil — i per suposat, lluminosa– de colonitzar el món!
salut i endavant,
JCOB